Random header image... Refresh for more!

Diari espiritual, un any amb Gandhi

Avui, 20 d’octubre: “La por al nostre jutge interior és molt pitjor que al d’un jutjat“.

La dita ens porta a reflexionar sobre la coherència personal, la veu de la consciència, aquest jutge interior que tots tenim i que pot ajudar-nos a fer un ús adequat de la pròpia llibertat i portar una vida feliç o fer-nos patir molt i molt. Per reflexionar, oi?

La troballa d’avui: els Premis Blocs Catalunya, quina feinada i quina joia! Felicitats a tots!!

Sigui útil! Salut!

1 comment

1 Carles { 10.20.08 at 9:11 pm }

Per uns pocs mestre, perquè si fos així el món no es manifestaria d’aquesta manera. Penso en una frase de Thomas Paine que tant encertadament va declarar que “La perllongació de l’hàbit de no pensar sobre una cosa incorrecte, li dóna l’aparença superficial de ser correcta”.

Això em dur a pensar en l’Holocaust, que no fa gaires anys ha viscut la vella Europa i amb tants herois innombrables, entre el que podríem posar-hi Anna Frank. Va ser la seva honestedat la que la va convertir en l’escriptora que era als seus 13 anys, li va permetre transcendir les circumstàncies de l’única manera que va poder. La recerca de la veritat l’ha fet perviure després de la mort i és la que fa el seu silenci, més colpidor.

La consciència moral, la saviesa i la prudència a la que apel·la la dita d’avui, ens parla de l’adequació o no entre la norma interior i el valor objectiu sobre els fets. Perquè esdevingui el que exposa el mestre, hi ha d’haver una bona formació de la consciència interior per captar el valor objectiu de les coses, però en el nostre món sovint passa que l’ego deforma la consciència moral, fet que impedeix captar justament el valor objectiu d’un fet. D’aquest discurs se’n deriva que la consciència moral ha d’ésser formada per captar els valors objectius i d’aquesta manera procedir correctament. Però el nostre món governat per l’ego, posa en dubte molts valors pels seus propis interessos i s’acaba desvirtuant la consciència.

Anna Frank potser per alguns no deia veritats filosòfiques, sinó que escrivia necessitats per sobreviure, però ens dóna a saber que hi ha possibilitats infinites en l’home, fet que hem anat reflexionant al llarg del camí. En paraules seves:

“ Hi ha un impuls destructiu en les persones, impuls de devastar, assassinar i matar. I fins que tota la humanitat sense accepció, no passi per una metamorfosis, continuarà havent-hi guerres”.

“És una meravella que no hagi abandonat tots els meus ideals, semblen tant absurds i poc pràctics, però hi continuo fidel perquè encara crec, malgrat tot, que la gent té bon cor en el fons”.

“ Per mi, és totalment impossible construir la meva vida damunt uns fonaments de caos, patiment i mort”.

Per què no hi ha més Annes Franks en el món?. T’estimem Anna!.

No obstant la frase és entesa, crec que cal anar més enllà de la por i actuar per saviesa. Aquesta dita és més per l’ego que es rectifica, no per la consciència, ja que ella actua amb coherència, equanimitat i discerniment, amb un profund amor a la veritat i la saviesa. I els egos que viuen damunt del planeta, es troben tant desconnectats de la seva font que no s’adonen que viuen en incoherència, per això gran part d’aquest món es manifesta amb una absurditat només vista en la destrucció de civilitzacions avui desaparegudes. Aquesta és la fi de l’estupidesa. La nostra fi sinó canviem, si no som capaços de desplaçar el nostre locus de control d’una consciència limitada anomenada: ego, a una consciència universal, que podem anomenar esperit.

Parlant d’aquesta consciència, aquí tenim dues reflexions a l’entorn de la figura de Sòcrates per parlar avui de la virtut, la saviesa i la moral, pels que vulguin aprofundir una mica més:

PIERRE HADOT: ELOGI DE SÒCRATES
“La consciència socràtica està dividida i esquinçada (…) per la figura del Savi com a norma transcendent. La justícia, ja ho hem vist, no es defineix, es viu. Tots els discursos del món no podran expressar la profunditat de la decisió de l’home que tria ser just. Però tota decisió humana és precària i fràgil. Triant ser just en tal o qual acte, l’home té el presentiment d’una existència que seria justa d’una manera plena. Això seria el Savi. Sòcrates té consciència de no ser savi. No és sofos sinó filo-sofos, no un savi sinó algú que desitja la saviesa perquè n’està mancat.
Com ha dit excel·lentment P. Friedländer, la ironia socràtica expressa la tensió entre la ignorància (és a dir la impossiblitat de dir amb paraules què és la justícia) i l’experiència directa de l’inconegut, és a dir, de l’existència de l’home just en què la justícia assoleix el nivell diví. De la mateixa manera que Kierkeggard només és cristià per la seva consciència de no ser cristià, Sòcrates només és savi per la seva consciència de no ser savi. D’aquest sentiment de privació neix un profund desig. Per això Sòcrates el filòsof es revesteix per a la consciència occidental amb les característiques d’Eros, l’etern rodamón a la recerca de la veritable Bellesa.
(…) Retrobem en l’ Eros socràtic la mateixa estructura fonamental que en la ironia socràtica, una consciència desdoblada que s’adona apassionadament que no és el que hauria de ser. D’aquest sentiment de separació i privació neix l’Amor.
Serà sempre un dels grans mèrits de Plató haver sabut, tot inventant el mite de Sòcrates-Eros, introduir la dimensió de l’Amor, del desig, i de l’irracional en la vida filosòfica. Hi ha en primer lloc l’experiència mateixa del diàleg, tan típicament socràtica, aquesta voluntat de posar junts en clar un problema que apassiona els dos interlocutors. Més enllà del moviment dialèctic del logos, aquest camí recorregut conjuntament per Sòcrates i l’interlocutor, aquesta comuna voluntat de posar-se d’acord, ja és amor; i la filosofia és troba molt més en aquest exercici espiritual que en el sistema.
La tasca del diàleg consisteix, fins i tot essencialment, a mostrar els límits del llenguatge, l’impossibilitat que pateix el llenguatge per comunicar l’experiència moral i existencial. Però el diàleg, ell mateix, com a esdeveniment, en tant que activitat espiritual, ha estat ja una experiència moral i existencial. La filosofia socràtica no és elaboració solitària d’un sistema, sinó despertar de la consciència, ascensió a un nivell d’ésser que només es pot realitzar de persona a persona. Eros, ell també, com Sòcrates l’irònic, no ensenya res, perquè és ignorant: no ens torna més savis, però ens torna diferents. Eros, com Sòcrates, és maièutic: ajuda les ànimes a engendrar-se a si mateixes.”
Pierre HADOT: Eloge de Sòcrate Éditions Allia, París, 1998 (fragments, p.37-38 i 53-54)

Francis Wolf: Sòcrates
“El nucli dur del “socratisme” -en tant que aquesta paraula té sentit- és la tesi segons la qual : “virtut = saber”. En aquest punt Plató, Xenofont, Aristòtil… estan d’acord i insisteixen: és el pensament més original de Sòcrates i la seva posició més paradoxal. De fet, la tesi és senzilla però la paradoxa és múltiple. Afirmar que “la virtut és saber”, és senzillament afirmar que el qui sap què és el “bé” no pot deixar de fer-lo. Però això suposa que necessàriament el vulgui i que el pugui fer. Això xoca doblement amb l’opinió general.
Primer, perquè voldríem comportar-nos bé? Hom recerca, potser d’una manera més o menys confusa, el propi benestar o el propi plaer; tothom vol -sens dubte- ser feliç. Però seria prou estrany que cercant el nostre bé trobéssim la virtut. No cal triar? Obrim els ulls, l’espectacle no és gaire edificant: els valents tenen més possibilitats de morir joves que els covards i quants justos són perseguits!; els camins de la felicitat i de la virtut són divergents i no es creuen excepte per casualitat. Qui pot afirmar, contra l’evidència dels fets, que es vol ser virtuós quan es vol ser feliç? Qui? Sòcrates. Dient senzillament, (però sense que sigui obvi), el que segueix: que si nosaltres sabéssim el que ens pot fer feliços, seríem virtuosos. I que, comportant-nos malament, ens perdem nosaltres mateixos. I que, com que ningú no pot desitjar perdre´s, el que passa senzillament és que ignorem on es troba la millor opció.
Però, suposant que volguéssim necessàriament comportar-nos bé, ¿és segur que podríem fer-ho?. Afirmar-ho és, un cop més, desafiar l’opinió habitualment admesa. Què diem tots, de veres?: “Ja ho sé… però tanmateix… Sé el que caldria fer per comportar-se bé, però, malgrat tot, no puc; el desig és més fort, la passió, l’impuls, què em sé jo? Alguna cosa m’empeny, alguna altra cosa m’ impedeix; sé el que és bo, faig el que és dolent: al cap i a la fi sóc humà, massa humà…” Què diu Sòcrates contra aquesta postura? Simplement això, que no és gaire evident, tampoc: que, si se sap bé, no hi pot haver “tanmateix”. Mentre hi ha un “malgrat tot” o alguna “altra cosa” , és que no se sap bé; i ser humà és, precisament, poder perquè se sap.
Per comprendre com Sòcrates té necessitat de regirar l’opinió, per fer de la seva tesi una posició també admesa, cal, en primer lloc, situar-la en el seu context i sacrificar un xic a la filologia i a la història de les idees.
Al menys un terme del problema mereix que se l’intenti esclarir: la paraula grega “areté” que traduïm, conforme a la tradició per “virtut”. Però, parlar avui de “virtuts” significa evocar immediatament les severes exigències que prediquen els manuals benpensants. La “virtut” és per nosaltres una improbable barreja d’autosacrifici i de rigor en els costums, una curiosa aliança entre idealisme i castedat, o un ideal de conducta estricta: ideal lloable en els altres però penós per a un mateix, i tan ridícul per als uns com exaltant per als altres. Però no són aquestes connotacions ambigües, ni aquest sentit estrictament “moral” el que significa per a un grec el terme areté. L’areté d’alguna cosa és, senzillament, la seva qualitat pròpia. L’areté de la bona terra és la seva fertilitat, la d’una espasa és el seu tall, la dels peus del corredor la seva capacitat per a córrer. No és, doncs, un model de conducta austera; és el que fa a tota cosa, sigui la que sigui, acceptable. Però tampoc no és la seva funció; la funció d’una cosa és el per què s’ha fet, la seva “virtut” (areté) és el que li permet acomplir millor la seva funció. Així doncs, tot, no importa el que sigui (objecte fabricat o element natural, ésser vivent o inanimat, grup social, activitat, ofici, etc.), tot té una virtut, la seva pròpia, que no es confon pas amb la dels altres. És, doncs, natural, preguntar-se si l’home té una virtut pròpia i quina virtut és (….) Virtut és el que permet a l’home exercir millor el que ell és, és a dir, el que el fa un home com cal, un ciutadà. L’home com cal, el kalós kai agathós (“bell i bo”), com en deien aleshores, és el qui rep l’admiració dels altres i la reputació d’home de bé, el qui millor s’espavila en els negocis i aquell a qui tothom reconeix la seva superioritat. En resum, la “virtut” de l’home és el que li permet al màxim exercir les seves funcions de ciutadans i ser el millor polític.
Sòcrates no vol modificar la significació de la paraula; com a màxim, centrant la seva investigació en l’home -i només en l’home- en vol desviar l’ús: “moralitzar-lo”, si es vol, a condició que això no s’entengui com “despolititzar-lo”. En tot cas, el concepte central d’areté (el que permet a una cosa o a un ésser exercir correctament la seva funció) resta incanviat; i cal entendre-ho molt bé quan s’analitza la “paradoxa socràtica”: parlar de “virtut humana” significa que hom s’interroga sobre el millor medi que té l’home d’arribar a ser allò per al qual ha estat fet; igual que l’espasa per tallar ha de ser ben punxeguda, l’home per ser home ha de ser “virtuós”. Però respondre, com Sòcrates, que per a ser virtuós s´ha de “saber”, implica una modificació del problema de la virtut -si no de la significació mateixa del terme. Suposa en particular una incursió en tres debats que agitaven l’ època i una modificació radical del seu sentit. Els sofistes es preguntaven: “D’on ve la virtut?”. I Sòcrates preguntarà: “Què és la virtut?”. Saber què és la virtut és ja adquirir-la. Es preguntaven: “Virtut o felicitat?”. I Sòcrates preguntarà: “Per què serveix la virtut, sinó per a la felicitat?”. Saber què és la felicitat significa actuar bé. Finalment es preguntaven: Què ens porta a obrar bé? . I Sòcrates preguntarà: És que hi ha una altra força que determini els nostres actes, sinó la força del saber?. Saber el bé, és poder fer-lo. Aquests tres desplaçaments del problema són les tres potes inseparables de la paradoxa socràtica, i els tres objectes del saber que fa la virtut.”
Francis Wolff: Sòcrates. (2ª ed. 1987).
Presses Universitaires de France, pags. 66-70: “La paradoxa socràtica”.

No ignorem aquesta saviesa. Gràcies Sòcrates!

Bon camí!
Bon treball!

Com sempre sincronies establertes, avui amb la meravellosa i fantàstica reunió del consell internacional de les 13 àvies indígenes, tota una lliçó de saviesa. Parlem de la coherència personal, és clar que sí!.

Finalment, prenem consciència!

Mirem una flor… i prenem consciència… i formem un jardí de bellesa interior.

Mirem al germà i … prenem consciència… i desencadenem l’abraçada d’un foc interior.

Mirem el determinisme i l’atzar… i prenem consciència… i descobrim que tot existeix a diferents nivells i que tot són explicacions complementàries per entendre la complexitat de l’univers, també interior.

Mirem el passat… i prenem consciència… i a la llum del present podem comprendre el seu significat i perdonar.

Mirem la mort… i prenem consciència… tot és un renéixer sense final.

Èxit o fracàs… i prenem consciència… aprenem.

… prenem consciència! … pas a pas… i descobrim tot el que som en la Unitat.

Bon viatge!
Om shanti, shanti, shanti!

http://www.youtube.com/watch?v=ts7x6RPZrk0&feature=related

Leave a Comment