Random header image... Refresh for more!

Diari espiritual, un any amb Gandhi

Avui, 8 de desembre: “Acaba el dia amb l’oració“.

Tancar el dia amb l’oració, un molt bona pràctica gandhiana, del tot aconsellable crec. Ell va dir “Aquell que ha experimentat la màgia de l’oració pot prescindir del menjar durant dies, però no pot estar ni un sol moment sense l’oració. Perquè, sense oració, no hi ha pau interior”. He trobat aquest article, que dona resposta a la pregunta de “Es difícil pregar?, i es comenten diferents formes i moments per fer-ho. Crec que un dels motius que justifica acabar el dia amb pregària, meditació, reflexió, ritus religiós que un cregui, etc…és justament tancar el procés vital quotidià en pau amb un mateix, tot agraint i reflexionant sobre el dia passat  amb el seu encerts i errades, neguits i joies…i preparant també el cos i la ment també, despré d’una estona de son reparador, per seguir fent que la vida pròpia i del nostre entorn del proper dia serveixi per el que Déu (Veritat) ens tingui destinat. Opinable, eh?.

La troballa d’avui: una web sobre la crisi financera i econòmica actual, Casino Crash. Soprenent i dura, però que explica la realitat sense pèls a la llengua. Quo vadis?

Sigui útil! Salut!

2 comments

1 Carles { 12.08.08 at 9:55 am }

Bé, avui ja no sé si dir res més, primer perquè vull disminuir la paraules, després perquè fa set dies donava a conèixer la meva visió, fes de tota la teva vida una oració. I ahir teníem clar que segons el mode de pensar, sentir i actuar un tipus de vida es manifestava. Abans d’ahir que una actitud de pregària és el sentit de l’equilibri, la famosa correcte mesura que hem matisat tant en aquest camí, abans, d’abans d’ahir retrobàvem l’Ahimsa, com a expressió d’amor com dèiem ahir i realització de la veritat i la saviesa. Quina setmana! Condensada la seva saviesa perenne i infinita, perquè també cal dir que sempre profunditzant es descobreixen nous matisos, nous aprenentatges.

Avui començaré, continuaré i acabaré amb una oració que és sovint una paraula en mi. Gràcies. Moltes gràcies per aquest camí, per aquesta descoberta, per matisar horitzons de saviesa infinita.

Ja s’ha posat sovint, però mai cansa la bellesa, sempre és profunda i amorosa, acabo amb la meravellosa oració de Sant Francesc d’Assís:

Oh Senyor,
feu de mi un instrument de la vostra pau!

On hi ha odi, que jo hi porti amor.
On hi ha ofensa, que jo hi porti el perdó.
On hi ha discòrdia, que jo hi porti unió.
On hi ha dubte, que jo hi porti l’esperança.
On hi ha error, que jo hi porti la veritat.
On hi ha desesperació, que jo hi porti l’esperança.
On hi ha tenebra, que jo hi porti la llum.

Oh Mestre,
feu que jo no cerqui tant:
ser consolat, com consolar;
ser comprès, com comprendre;
ser estimat, com estimar.

Perquè és donant que es rep;
perdonant que s’és perdonat;
morint que es ressuscita a la vida eterna.

Bon camí!
Bon treball!

M’agrada quan dius que la pregària al final del dia és una manera de “tancar el procés vital quotidià en pau amb un mateix” crec que és molt encertat, pràctic i universalita aquesta visió, però retorno a dir que per mi la pregària es troba en cada instant de vida, en cada paraula que surt de mi, en cada mirada, en cada gest, en cada pensament, en cada sentiment,… per mi tot és pregària i res pot sortir d’ella. Aquesta és l’actitud en que jo determino viure aquesta vida que m’ha estat donada. Gràcies! També opinable eh? per vosaltres, és clar, jo amb silenci somric i continuo el meu camí, acollint i servint però vivint-ho tot des de la seva Presència Infinita. 😉

Finalment, una nova versió del Santa Nit, avui sense lletra perquè cadascú des de la creativitat, hi posi paraules de pregària. Gràcies!

http://www.youtube.com/watch?v=nM0BT0xlO8Y&feature=related

Bon viatge!

2 fenix { 12.08.08 at 12:00 pm }

Caminants ,despres de uns dies de silenci escrit,que no de fer el camí ,
avui tinc la força per posar dues pregaries de les moltes que he trovat en les finestres que podem obrir per airejar els nostres cors .

Senyor, jo em pregunto:
Per què dic jo?
Per què dic per què?
Per què la joia és tan propera del dolor?
Per què em sento trasbalsat en presència d’un infant?
Per què em trobo sol enmig de la gent?
Per què hom dóna tanta importància al temps i als diners?
Per què parlo tan fort quan no tinc raó i amb tanta duresa quan tinc por?

Senyor, jo em pregunto:
Per què el rostre humà és tan bell quan mira cap al cel?
Per què, quan les coses van malament, la gent es desesperen, o juren, o preguen?
Per què la prosperitat ens separa els uns dels altres, mentre la desgràcia ens uneix?
Per què és trist trobar-se sol els dies de festa?
Per què em resulta més fàcil de preguntar que no pas d’acceptar respostes?
Per què sóc un misteri per als altres i per a mi mateix?

Senyor, concediu-me de fer les preguntes autèntiques.
I beneeix-me, que jo vull créixer en tu.
———————————————————–
Somriure no costa gens
i dóna per a molt.

Un somriure fa rics els qui el reben
sense empobrir aquell qui el donen.

Un somriure només dura un instant,
però el seu record pot ser etern.

Ningú no és prou ric per poder-se’n estar
i ningú no és prou pobre per no poder-lo donar.

Un somriure porta pau a la llar,
és prova innegable d’amistat.

Un somriure dóna repòs al qui està cansat,
torna el coratge al més desenganyat.

Si alguna vegada trobeu una persona
que no us dóna el somriure
que vosaltres mereixeu,
sigueu generosos:
doneu-li el vostre,
perquè ningú no té tanta necessitat d’un somriure
com aquell que no pot donar-se als altres.

———————————————————
Namaste!!

Aiiii, gràcies per tota la música .és una font d’al.legria.
cada dia es util !!
Salut !!!!!

Leave a Comment