Random header image... Refresh for more!

Diari espiritual, un any amb Gandhi

Avui, 15 de desembre: “La pregària és l’anhel de l’ànima“.

Un altre text sobre la pregària com aliment del cos i anhel de l’ànima, impressiona la gran importància del pregar pel Mahatma, veritable columna vertebral de tota la seva força interior i física. He trobat 2 exemples ben diferents però propers, de la força de la pregària: un, son els textos per a la setmana de pregària per a la unitat dels cristians del Centre Ecumènic de Catalunya, i l’altre un article den diferent on es parla de la Neuroteologia de SEDASE, i on surten referències als efectes en el cervell de la meditació i la pregària. Per acabar tot un recull de pregàries…segur que cadascú en troba una per ell, que li arriba més al cor. Ja direu…

La troballa d’avui: la web dels Maristes de Catalunya, dels Germans Maristes que es dediquen a l’educació dels infants i joves, bàsicament. Una curiositat de la seva web és un calendari de tot l’any temàtic, vull dir, litúrgic, interreligiós o de celebracions variades per cada dia…val la pena, t’ajuda a entendre el món i la seva diversitat. Val la pena!

Sigui útil! Salut!

3 comments

1 fenix { 12.15.08 at 8:55 am }

Bon dia caminants, cada dia son utils la dita els comentaris i les finestres obertes. Gràcies.
La meva opció de pregaria ha estat la del mes de febrer .M’ha semblat de caire optimista ,per apendra .

No deixis que acabi el dia sense haver crescut una mica, sense haver estat feliç, sense haver augmentat els teus somnis.
No abandonis les ganes de fer de la teva vida alguna cosa extraordinària.
No deixis de creure que les paraules i les poesies sí que poden canviar el món.
La vida és desert i oasi. Encara que el vent bufi en contra, la poderosa obra continua: tu pots aportar una estrofa.
Valora la bellesa de les coses simples.
Gaudeix del pànic que et provoca tenir la vida per endavant.
Aprèn dels qui et poden ensenyar. Les experiències dels qui ens han precedit, dels nostres «poetes morts», t’ajuden a caminar per la vida.
La societat d’avui som nosaltres: els «poetes vius».
No permetis que la vida et passi a tu sense que la visquis…

Caminants ,que la Pau sigui en cada dia de la setmana que avui començem.
Salut!!.

Nuria

2 Carles { 12.15.08 at 2:39 pm }

Avui les seves paraules ens retornen a una acció. La pregària. Sovint quan veig els homes que preguen no hi veig realment acció, sinó passivitat. I és que la pregària no ha de ser una acció passiva, sinó una acció activa. Pregar és conquerir i restar en el Regne, en la consciència de Déu, no perquè aquest t’atorgui cap privilegi, sinó perquè tu com adult conquereixes un territori de consciència que t’ho dóna tot. Si la pregària és una acció activa, al·leluia! Perquè el Regne s’acabarà manifestant a la terra. Pregueu germans, pregueu, però feu-ho com cal, perquè sinó us sentireu traïts per Déu.

Bon camí!
Bon treball!

L’esperit de Déu dóna vida i unitat diu el document per la pregària dels cristians i és que Déu ho dóna tot, perquè ho és tot. I és quan els homes s’acosten aquest Déu, a un Estat de Consciència i no a un Personatge quan s’engendren nous principis i noves esperances. Deixem la religió infantil que demana a un home totpoderós que el tingui en compte en la seva pregària i adrecem-nos a conquerir un estat de consciència, en el que els fruits seran tot allò que el conté. Deixem de veure’ns nens que demanem al pare que satisfaci les nostres necessitats. Crist parlà del Pare/ Mare com a símbol de la fecunditat de la creació, no perquè habitéssim en un estat de dependència infantil. Feu-vos adults!, conqueriu l’autonomia!. Estar en Ell/a, ser amb Ell/a, atènyer-se a conquerir aquesta consciència és la millor pregària!. El homes necessiten un Déu perquè li doni allò que ell mateix s’ha de donar? No ens enganyem, Déu és la consciència conquerida, Déu no és un dirigent, és la pau, l’amor, la saviesa,… i només aquells que les viuen i les porten estant en Déu i Ell/a amb ell/a. Així doncs que la pregària només la puc entendre com el medi per mantenir-me en el Regne, l’acció que em permet restar concentrat en la Consciència que és Déu, un estat de consciència, o les accions que hom emprèn amb compromís per arribar al Regne. L’home té tendència a externalitzar la seva dialèctica interior, de la seva por en crea fantasmes, de la seva ira crea enemics, de la seva … de la seva capacitat d’estimar en crea un Déu exterior. Deixem d’enganyar-nos que llavors el camí és més complicat, deixa de pregar per no sé què i posa’t a fer-hi quelcom que estigui en la línia de contactar amb allò que hi ha de tu respecte el concepte de Déu. Si no, en temps apocalíptics com els que vivim, podran escriure com epitafi: I els més ensenyats varen morir pregant a un Déu que els salvés la vida, sense adonar-se que havien de posar-se en acció. Trist, perquè no van tenir resposta, no perquè no hi fos, sinó perquè no van escoltar-la. La resposta és dintre, en el Déu interior, en l’acció de servei, en la pacificació, en l’estimació, en… tantes coses quan penses, quan sents, quan actues. Si no és aquí on trobes Déu, on pregar es restar en el que és la Consciència de Déu, és que encara com un infant esperes una resposta màgica. Ja existeix la màgia quan restes en la seva Consciència, en ella, la vida és una cançó màgica, però és un compromís personal d’arribar i estar en el Regne. Conqueriu el Regne que és dins vostre i deixeu de veure’l no sé on, no sé quan, que és dins vostre!!!

Avui aquest comentari que vol sacsejar és la meva pregària a la consciència. 😉

Interessant l’article de Neuroteologia i les modificacions cerebrals en l’ús de les pràctiques espirituals, més que res per la part final, perquè segons l’autor, sóc un reduccionista per equiparar conceptes. Jo penso que els reduccionistes són més els que circumscriuen els conceptes, no els que els generalitzen. Dit això, l’article parla de l’etern debat de la bivalència interpretativa, sobre si tot és producte de la ment o a la inversa.

Es una evidència des de sempre que qualsevol acció ens afecte i per tant una activitat com la concentració sigui en meditació o pregària actuarà sobre el cervell. Cada cop la ciència donarà mostres del que per alguns ja sabíem des de sempre, perquè no entràvem en qüestions polítiques de la ciència, sinó en l’art de l’experiència. Aquest article planteja qüestions no resoltes, però tornaria a adreçar-vos a l’interior i llegir de nou des de la reflexió que he fet abans, les paraules de Sant Agustí: “Vós l’hi inciteu, tot fent que trobi les delícies a lloar-vos, perquè ens vau fer per a vós i en neguit és el cor nostre mentre no reposa en vós” (Conf. 1,1,1).

Diu l’article “Ara bé, del fet comprovat que hi ha una efectiva vinculació entre la meditació i l’activitat cerebral no es dedueix científicament que hi ha Déu.” Evidentment segons el que entenguis per Déu, sinó és una entitat concreta, a la qual possiblement fas referència ( de reducció conceptual ), sinó un estat de consciència, que permet alhora obtenir una integració harmònica del jo i un millor funcionament cerebral, llavors, ja descobreixes accions que t’acosten i et permeten està en el Regne. Penso que Déu no és una entitat separada de tu, ets tu amb les teves concepcions qui t’hi separes. Tampoc és una entitat, sinó un estat de consciència, no una consciència. Bé, és la meva manera de pensar, i a qui no li estigui bé, que ho tiri a la primera paperera que trobi 😉 .

“Ja direu…” Ja dic que d’entrada m’encanta la pregària del meu estimat Anthony de Mello reflexionant sobre el dit que apunta la lluna, però em quedo amb la pregària del club dels poetes morts, però en la seva versió original de Walt Whitman:

“No deixis que acabi el dia sense haver crescut una mica,
sense haver estat feliç,
sense haver augmentat els teus somnis.
No et deixis vèncer pel desànim.
No permetis que ningú et prengui el dret a expressar-te,
que és quasi un deure.
No abandonis les ànsies de fer de la teva vida quelcom extraordinari.
No deixis de creure que les paraules i les poesies
poden canviar el món.
Passi el que passi, la nostra essència resta intacta.
Som éssers plens de passió.
La vida és desert i oasi,
ens fa caure, ens fereix,
ens ensenya,
ens converteix en protagonistes
de la nostra pròpia historia.
Encara que el vent bufi en contra,
la poderosa obra continua.
Tu pots aportar una estrofa.
No deixis mai de somniar,
perquè en somnis és lliure l’home.
No caiguis en el pitjor dels errors:
El silenci.
La majoria viu en un silenci espantós.
No et resignis.
Fuig.
“Emeto els meus udols pels sostres d’aquest món”,
diu el poeta.
Valora la bellesa de les coses simples.
Es pot fer bella poesia sobre petites coses,
però no podem remar en contra de nosaltres mateixos.
Això transforma la vida en un infern.
Gaudeix del pànic que et provoca
tenir la vida per davant,
viu-la intensament,
sense mediocritat.
Pensa que en tu està el futur
i emprèn la tasca amb orgull i sense por.
Aprèn dels qui poden ensenyar-te.
Les experiències dels qui ens van precedir,
els nostres “poetes morts”,
t’ajudaran a caminar per la vida.
La societat d’avui som nosaltres.
Els “poetes vius”
No permetis que la vida et passi a tu, sense viure-la… “

Dit tot això, acabem amb la famosa melodia que ens parla de com en la nit més fosca neix la llum més intensa, més perfecte, més esplendorosa. Que tot el que ha estat dit, us ajudi a mantenir-vos en el Nadal etern.
Avui els nostres germans portuguesos posant la seva musica a la melodia

http://www.youtube.com/watch?v=uI2OAvOgaRU&feature=related

Bon viatge!

3 fenix { 12.15.08 at 10:22 pm }

la versió original de Walt Whitman és la resta de la bellesa que mancava en la pregaria del més de febrer.
Gràcies …. salut !!. Nuria

Leave a Comment