Random header image... Refresh for more!

Diari espiritual, un any amb Gandhi

Avui, 27 de gener: “La meva meta és l’amistat amb el món“.

inside_topEl savi consell d’avui és un desig per tothom i aplicable sobretot als polítics propis i de tot el món, que ens governen, ja que de tan complicat que arriba a ser tot plegat des del punt de vista ecomico-financer globalitzat, potser ha arribat l’hora de refundar la declaració dels drets humans de nou, i escriure’ls de nou en una petita fulla de llibreta i a mà…en el fons el qui vulgui complir-los ho farà, tan si és en paper satinat daurat com si és en paper higiènic, crec. De fet, és per tirar la tovallola, a vegades, quan veus la crua realitat:  la lluita Índia-Pakistan, la guerra de l’Irak, el permanent conflicte Israel-Palestina, el Darfur, Etiopia, la ETA a casa, el poble saharaui, Tailàndia, Txetxenia, bombes per tot arreu, etc…per no citar els narcotraficants, xarxes de prostitució i comerç sexual infantil, treball infantil, tràfic d’òrgans, corrupció política i militar a l’Amèrica Llatina, tràfic d’armes…caram! Quo vadis…món? Quina feinada, gent!

La troballa d’avui: l’Institut de l’Envelliment, amb documents i publicacions sobre gent gran, enllaços interessants, notícies al dia…i recomanacions per un envelliment saludable. Molt interessant!

Sigui útil! Salut!

2 comments

1 Nuria (fenix) { 01.27.09 at 11:06 pm }

“La meva meta és l’amistat amb el món“.

Acostar-nos als altres i per sobre de tot apendra a dialogar amb respecte ,potencia la nostra saviesa i el nostre coratje. Entendre’s sense importar la cultura ,l’estatus social ,l’edat ,sempre desde el rspecte a la diversitat i en la correcta mesura .El dialeg entre els homes podria ser la llum que possibilites l’enteniment i la pau .Quan els llaços que establim es trenquen la bretxa que ens separa dels altres ens pot deixar a la foscor. Una foscor que ens pot portar cap a l’odi i
a la rabia.Aixó es el que va creixent en la nostre societat.
Las relacions d’amistat sincera moltes vegades ens encoratjen a no deixar-nos vèncer i a expressar novament la nostra força interior.
Necessitem els altres si volem creixà com a èsser humà.
Com diu en Joan ,opinable eh?

Que la pau sigui en el camì de tots els caminants.

Namaste!! i una abraçada .

Nuria

2 Carles { 01.28.09 at 5:35 am }

La nostra meta ha de ser una relació amistosa amb la vida, amb el món, amb nosaltres i les nostres circumstàncies, amb el cosmos,… una relació d’obertura amorosa, de disponibilitat cordial en vers a tot. Aquesta és la relació que només es desprèn de Satyägraha i Ahimsa, perquè en el fons les relacions són espais on l’ànima realitza el seu destí.

Parlem de música, de ritme, d’acords,… del ritme del cor, de com batega en la teva vida, de com harmonitza amb tot, de la disposició del teu cor.

Perquè en la vida hem de crear una simfonia, una ressonància conjunta. Tenim que renéixer, renéixer és redescobrir-nos. Redescobrir-nos és despertar. Despertar és accedir a la nostra humilitat, és reconèixer la nostra història, i no per patir-la!, sinó per omplir-la de significat viu i present. Hem d’intentar viure el present, en aquest present infinit de l’aquí i l’ara, que està naixent en cada segon en el nostre cor, perquè nosaltres puguem alliberar la nostra llavor, aquest infinit potencial que som perquè pugui expandir-se la consciència.

En un fruit podem veure moltes llavors, però en una llavor hi ha tots els fruits, totes les possibilitats. Hi ha més fruits en una llavor, que llavors en un fruit. Llavors, si en lloc que cultivar el fruit, de tenir expectatives, de buscar resultats, nosaltres acollim en el nostre cor l’amor del sembrador i llaurem la terra en un sòl fèrtil a l’escolta, perquè aquesta escolta humana ressoni amb l’altre, en aquest espai de pau, podem sembrar la llavor de l’amor perquè el nostre fruit sigui el de la llibertat, i accedir així a la nostra humanitat en la seva unidiversitat.

Hem de ser humanitat, hem de conjugar el verb humanitzar entre tots nosaltres, hem de reconèixer que atenuem la nostra individualitat en l’altre. Que quan jo em miro en el teu mirall i em reconeixo en els teus ulls i vibro en el teu cor, més enllà de l’intel•lecte, des d’aquell sentir que és totalitat, ens estem sanant mútuament. Que sanar la vida és mirar-se en l’altre, és reconèixer-se en l’altre, i en aquest art de perllongar-se en l’altre, fer un nosaltres.

Aquest nosaltres, la humanitat, la fraternitat és la vertadera sanació. Sanar la vida és reconèixer la connectivitat de la vida, és desfer nusos de la relació, no trencar-los, sinó desfer nusos de les relacions perquè tots els impactes relacionals donin lloc a aquell flux continu que des del cor de l’home es connecta amb el cor de la creació, per ser de nou esperit i principi.

Així no creieu que un nou món pot ser possible ?

Quan aprenguem que som únics, totals, irrepetibles, indivisibles. Quan sapiguem que cadascú de nosaltres té una cançó per donar-li al món, que tenim una nota única per donar-li a l’univers. Quan aprenguem des de la vida, que cadascú de nosaltres és absolutament necessari en el projecte de la Creació. Quan aprenguem que cadascú de nosaltres és un projecte psíquic irrepetible, tant miraculós que no poden existir dues persones iguals com tu , ni van existir, ni existiran, que ets una estrella, ets una galàxia, ets un vòrtex de consciència absolutament necessari per l’univers.
Quan aprenguem que mentre l’univers va en expansió vertiginosa, regit per les lleis de l’entropia, la vida va en una contracció vertiginosa regida per les lleis de l’informació i la consciència i la negentropia. Quan pensem que l’univers s’expandeix en la seva collita i el seu fruit i comprenguem a la vegada que nosaltres des de la vida en contraiem en el programa fonamental, fins la llavor, per sostenir l’ordre de l’univers i ancorar aquest univers que sinó explotaria en la seva expansió.

Quan comprenguem que la llei de la vida és la llei del morir. I que és morint com es neix, que és desprenent-se com aconsegueixes, que es desaferrant-te com t’alliberes, que és reconeixent-te en l’altre com afirmes la teva individualitat. Quan comencem a sentir que som una xarxa col•lectiva d’un sol cos, el cos de Crist, d’una sola consciència que s’estén fins a infinit i això es converteixi en vivència quotidiana, llavors tindrem un planeta més bonic i el món serà una amistosa convivència.

Bon camí!
Bon treball!

Quina feinada, ben cert! 😉

Avui, em ve aquella cançó que van cantar Sarah Brightman i Josep Carreras, amics per sempre!

http://es.youtube.com/watch?v=rsvVzAn_qlI

Bon viatge!

Leave a Comment