Random header image... Refresh for more!

Diari espiritual, un any amb Gandhi

Avui, 3 de febrer: “El caràcter és més eloqüent que la paraula“.

no-et-consumeixisEl caràcter i el temperament són els dos factors que conformen la nostra personalitat diuen els entesos, el caràcter seria adquirit i el temperament innat. La dita d’avui anima, per mi, a l’entrenament individual de cadascú en el camp de la gestió de les emocions, per millorar conductes, millorar el caràcter, aprendre a superar entrebancs, saber “navegar” pels conflictes amb actitud compromesa però sense cremar-se, etc…La paraula la necessitem com a vehicle de comunicació i eina convivencial, però el caràcter, en el fons, és el que genera entorns i afinitats positives. Combinant tres factors fonamentals com són: l’emotivitat, l’activitat i la secundarietat, els psicòlegs han establert  vuit caràcters ben diferenciats: apassionat, colèric, sentimental, nerviós, flegmàtic, sanguini, apàtic, amorf. També crec interessant llegir aquest article sobre l’Enneagrama, que agrupa a les persones en9 tipus segons la seva personalitat…caram!, quin embolic oi? Espero que els comentaris ens ajudin…

Ets emotiu o no emotiu? Ets actiu o no actiu? Ets secundari o primari?

La troballa d’avui: la web Filòpolis, de filosofia per a ni iniciats, plena de continguts educatius elab0rats per Ferran Teixidor Valle i en Llorenç Vallmajó Riera. Consta de diferents apartats, tots interessants, entre el que jo destacaria: Edupolis, per fer-nos ciutadans no súbdits; el Passeig de temes, amb temes bàsics de filosofia i ètica; la Biblioteca de textos…entre altres. Molt amena, interessant i pràctica!

Sigui útil! Salut!

2 comments

1 Carles { 02.04.09 at 12:44 am }

Probablement; per ser el caràcter menys manipulable que la paraula, si bé el caràcter també és un factor canviable, en funció de les experiències i les pròpies arts d’autodomini i autogovern. Penso que en Gandhi és referia que confiava més en aquest aspecte que en la paraula dita, ja que ella és més senzilla de manipulació i pot ser utilitzada per enganyar, distorsionar,… Alguns cops ja hem explicitat que la personalitat, la construcció de l’ego vindrà marcada pel temperament i el caràcter, dos constructes que constitueixen aquest vestit psíquic que ens permet manifestar-nos en el món.

En el fons quan el mestre ens va dir que quan morís millor que es cremessin els seus escrits, ens estava dient que les accions són més eloqüents que les paraules, volent dir que allò que hom és i fa, és molt millor que tot allò que hom pot dir.

Aprenguem d’aquesta saviesa i que la paraula sigui transparència i autenticitat de tot allò que hom és i fa.

Bon camí!
Bon treball!

Caram quin embolic! 😉 ja ho pots ben dir, embolic perquè la psicologia si bé s’esforça per ser una ciència, i ho és 😉 tot sigui dit, cadascú va pel seu cantó i no s’estableix el concens com per exemple ha fet la ciència mèdica. Això ha donat moltes escoles i moltes maneres d’abordar els problemes que parteixen de diferents maneres de conceptualitzar a l’home. Aquestes diferents epistemologies fan que tot plegat es vegi un bon embolic, per no afegir-hi a sobre les pseudopsicologies que acaben ampliant el panorama del desconcert. Tot això és degut a que l’objecte d’estudi de la disciplina no ha estat mai delimitat amb exactitud, com ha succeït en altres ciències. I cada escola ha definit un objecte d’estudi propi, sense poder dialogar massa amb altres escoles que a la vegada s’anomenen a elles mateixes “psicologia”. És per això que per exemple el psicoanàlisis té una epistemologia particular, diferent a la teràpia estratègica; els seus objectes d’estudi han estat conceptualitzats i definits de manera diferent, requerint a la vegada formes diferents d’acostar-se al seu coneixement.
Però llavors hom es pot preguntar, com solucionem aquesta situació, com reduïm el conflicte i arribem a un concens quan fins i tot podem trobar escoles rivals dins la psicologia? N’hi haurà de pragmàtics i del paradigma positivista que diran que és necessari optar per l’enfocament més eficient o “vertader”, rebutjant la resta, en un genocidi intel·lectual terrible. Però això significaria tirar pel terra anys de desenvolupament i experiències que han resultat ser, no sols útils per resoldre un nombre de problemes teòrics, sinó també per trobar solucions a conflictes de la vida quotidiana en la clínica. No serà millor buscar una manera d’integrar les diferents escoles en comptes de separar-les i destruir la resta d’enfocaments existents. En comptes de retrocedir, no serà millor avançar cap a la integració de la disciplina ? Penso que és més lògic abordar la pauta que connecta, que fer fora el que s’ha aconseguit construir. Si em pregunten d’on treure aquesta pauta, penso que seria precís profunditzar en els criteris respecte a l’objecte d’estudi de la disciplina, però sense que això signifiqui descartar aquells que preexisteixin amb aquest hipotètic acord.

Amb tot això no és que defengui l’eclectisme, el que dic és que una integració lògicament construïda és possible i penso que inclòs desitjable. Perquè és desitjable més d’una forma de veure les coses; però una altre és suposar coses diferents per cada una de les maneres de veure.

Jo m’he decantat sempre per la persona, cada persona em marca una personalitat que li pot anar millor una tècnica específica, una mirada del món, un punt evolutiu que em permet veure una manera de resoldre els seus conflictes. Penso que limitar-te a una visió del món és una postura massa etnocèntrica i l’important és que el coneixement et serveixi per explicar-te una patologia i intervenir amb efectivitat per resoldre-la i si pot ser amb el menor temps possible, millor, perquè hem de recordar que abordem el sofriment humà i no estem per anàlisis infinits que mai s’acaben.

Ja per no allargar-me a aquestes hores, acabo dient que si bé la psicologia no pot ser considerada científica com a tal per via d’un estatut epistemològic legítim, si pot ser-ho per la via de la praxis científica ( interpretació de Popper ). Qui genera coneixement aplicant el mètode de la ciència ha de ser mereixedor de portar el cognom “científic” i dins la psicologia existeixen enfocaments que segueixen les regles del joc, per això
defenso la psicologia com a disciplina científica. I tot i així accepto la crítica de Wittgenstein de que en psicologia, tot i que existeixin mètodes experimentals també existeix confusió conceptual. Però tot el problema no crec que sigui dels irreconciliables psicòlegs, sinó de la concepció que la pròpia comunitat científica concep com a ciència sota el paradigma positivista, que de ser un mode específic de coneixement s’ha anat convertint en l’únic saber possible mereixedor de ser concebut com a tal. El que en un principi fou entès com instrument s’ha convertit en un fi en sí mateix, en un valor central de la cultura, exclusiu i excloent.

Admeto que la psicologia ha de ser ciència, pel meu propi interès, però també admeto que no tota ella ha de ser-ho, doncs, des de la perspectiva positivista, no és possible donar compte de tot comportament humà, ja que la ciència tal com la coneixem avui valida el coneixement solament en el domini empíric, o el que és el mateix, en aquells fenòmens susceptibles de ser quantificats i evidentment i fascinantment, moltes vegades això no és possible. Acabaré amb una cita de Schrödinger que diu: “La psicologia, una ciència relativament nova, exigeix imperiosament un espai vital, (…) el món de la ciència s’ha concentrat en un objecte horrible que no dóna lloc a la ment i les seves immediates sensacions … Hauria de reconsiderar-se l’actitud científica, la ciència ha de construir-se de nou. ”

I ho deixo aquí per no allargar-me, a la fi i al cap, penso que no és ni lloc ni moment, per allargar-me, disculpeu la verborrea.

Filòpolis, genial!

Per acabar l’apunt musical al que us tinc acostumats. Avui m’interessa la reflexió des de l’humor 😉 que diu: que poc sabem escoltar!, sabedors i etnocèntrics de les nostres veritats, de les nostres mirades, vanitosos del nostre coneixement i ens perdem una totalitat immensa!!!.

http://es.youtube.com/watch?v=dtBnfJvf6eQ&eurl

Bon viatge!

2 Angels { 02.04.09 at 12:58 am }

D´acord Joan , i també em fa reflexionar en l´acceptació d´un mateix i d´altri. Poder riure una mica de les nostres limitacions i acceptar amb humilitat els dons que ens han estat donats per a fer camí.
En quan a les paraules ,son ta boniques com a vegades enganyoses si no tenim en compte la comunicació no verbal,ja que aquestes son tan sols el 7% de la comunicació segons la bibliografia de comunicació no verbal i aniría més lluny, cap a una comunicació basada en les sensacions, en efluvis que ens embolcallen i ens parlen mes enllà de les paraules: un somriure,una mirada dolça,l´armonia d´un gest, el to melodic de la veu, el SER sense ansia de poder,la vibració de comprensió,l´ona expansiva de lacompassió, la vibració ballarina de l´allegria,la tendresa…….
Un día ens comunicarem cor a cor sense paraules,acceptant l´alteritat i ressonant amb la natura sense esforç, sense possesió i amb fluidesa, amb comprensió i empatía i aquest día el veurem i en ell jueus i palestins , catalans i arabs, croats i eslovens, russos i xetxenis,xinesos i tibetans, les diverses castes de la India,xinesos i japonesos, amerindis i blancs……conviurem en PAU en un nou paradigma, un nou planeta dins l´inmensitat de l´Univers on viu l ´INNOMBRABLE.
Gracies Joan per compartir¡ FEM CAMI¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡
Angels

Leave a Comment