Random header image... Refresh for more!

Diari espiritual, un any amb Gandhi

Avui, 4 de febrer: “El poble que no lluita pels seus drets és com un esclau“.

de-la-terraFrase que vol despertar la consciència de cada poble per lluitar per la seva llibertat i autodeterminació. És una constant del Mahatma, quan va tornar a la seva terra natal, el arrelar-se més i més a la gent, als costums, la cultura…tenia molt clar que sols lluites pel que t’estimes, i que una manera d’esclavatge és el desarrelament i la uniformització imposada des de fora. Ell, a més, va demostrar que l’unic camí realment eficaç, fèrtil i que no genera odis ni enemistats, és el de la no-violència, tot i que lent i feixuc…res a veure amb el temps de “fast food” i “fes-ho servir i tira-ho” que patim ara. Que Déu ens ajudi a no desesperar…endavant!

La troballa d’avui: el més de milió de japonesos afectats d’hikikomori, que m’ha deixat impressionat, ja que el problema, potser amb trets més propis nostres, el tenim a les portes en aquest món globalitzat.

Sigui útil! Salut!

1 comment

1 Carles { 02.05.09 at 1:09 am }

Per descomptat, lluitar pels propis drets i pels drets de les persones, una tasca eloqüent de ser duta a la pràctica. Avui he participat en una taula sobre la pobresa en l’àmbit de l’inclusió social, i realment hi ha tanta feina per fer!, que ens manquen hores, dies i anys per posar dignitat en la vida social humana. Però per no fer un discerniment sobre els drets de les persones i dels pobles, que ja és un tema recurrent i que en tenim gran informació, agafaré la dita, com sovint jo vull llegir-la, escombrant cap a casa, per poder donar la lectura psicològica i espiritual que se’n pot desprendre d’ella.

Així doncs; aquell ésser humà que no lluita, que no s’esforça per la seva millora, per posar a la llum de la praxis el seu potencial de consciència, és com un esclau. Esclau de les seves pors, dels seus pensaments de carència, de la pobresa de la seva estima, esclau en definitiva de l’absència d’una visió espiritual alliberadora.

Així és com ho veig, així és com ho penso, ho sento i ho visc i des de que tinc us de raó no he deixat de … lluitar?, entenc el sentit de la paraula, però avui jo la canvio per jugar, no he deixat de jugar per fer brillar la llum de la consciència i enaltir la vida que és l’expressió de la divinitat.

I us recordo que l’única lluita possible avui és la de la reconciliació. Que tots els nostres déus siguin aspectes d’un sol Déu. Que totes les ètnies siguin les diverses facetes d’una sola humanitat. Que tota l’economia sigui com sang que circula en una terra viva. Que tota cultura sigui un afluent de convergència. Per Satyägraha!, per la vida!.

Bon camí!
Bon treball!

Molt bé Joan, ja pensava que tu aportaries aquesta lectura de la lluita per l’autonomia i les llibertats dels pobles. N’hem parlat àmpliament en el camí de tot això, ho he comparat personalment amb un adolescent que no se’l deixa créixer. I hem de lluitar per tota autonomia i independència, però alhora sentir-nos plenament units com a gènere humà. Un fet no es troba barallat amb l’altre. Unificar i incloure, no exclou la independència, l’autonomia i la llibertat, cal dels dos moviments, de les dues inèrcies per poder expressar la vida en la seva plenitud de consciència i per fer brillar la divinitat dins nostre. S’ha d’acabar aquest problema ancestral de no trobar equitat en aquests dos moviments antagònics, quan aprendrem del tao ?, i de que són necessàries les dues energies yin i yang!, per expressar la vida en la seva completesa. El tao és un viatge que ens parla justament de reconciliació.

La troballa d’avui, una pressa de consciència del mal fer del voler egòtic, que pressiona amb duresa la immaculada consciència amb formes programades del que es vol edificar. Tot plegat només porta mort, perquè no deixes créixer la llavor a la seva idiosincràcia, l’obligues a ser d’avançat el que encara no ha descobert que és, o tot el millor que pot arribar a ser. Saps? fins i tot et podria sorprendre, si fossis capaç de donar-li confiança i llibertat, perquè només així podrà alliberar tot el seu potencial diví.

Bé, avui hem tingut l’OBC a Manresa, tocant-nos a Mozart i a Txaikovski, penso que s’hauria de veure més sovint això al Kursaal i després d’aquest primer plat, el segon penso que ens el pot fer aquest cor de nens que canten “Jerusalem”. Que la nova Jerusalem arribi per les noves generacions. Amén.

http://www.youtube.com/watch?v=jDjdAmG2hrM

Pau a Jerusalem, shalom Jerusalem!
Bon viatge!

Leave a Comment