Random header image... Refresh for more!

Diari espiritual, un any amb Gandhi

Avui, 27 d’abril, Sta. Montserrat: “Si aspirem a allò just, per què recòrrer a mitjans injustos?“.

És el gran tema de debat del fi i els mitjans, tractat per la filosofia, l’ètica, la política i les religions. Per al Mahatma és un punt cabdal per portar una vida plena i arribar a bon port, el fet de vetllar per la honradesa i rectitud dels mitjans, ja que en ells està el fi també. Mai el fi justifica els mitjans…cal recordar allò de “…la pau és el camí”, potser la sentència més coneguda d’ell.

Gandhi diu: “el fi está en els mitjans com l’arbre està en la llavor”, no es poden separar els fins dels mitjans, i aquests deuen estar guiats per criteris morals, i diu també que “es recull exactament el mateix que es sembra”.

Per agafar força i esperança, us proposo llegir aquest Manifest a favor de la vida, de la pau i de la igualtat.

Una troballa: l’Institut de Drets Humans de Catalunya, i un llibre “Iniciació als Veda” de Raimon Panikkar.

Sigui útil! Salut!

3 comments

1 Carles { 04.27.08 at 12:22 pm }

Avui ens torna a demanar coherència, integració de les forces, una graduació èticament establerta en la mateixa línia. Aquest concepte ja l’hem atès i desenvolupat en més d’una ocasió i com dic sempre, mai ens cansarem d’endinsar-nos en aquesta recerca. Avui en aquesta imatge que es prou important per tenir-la sempre present en el camí i fins i tot anar més enllà per aprendre.

La frase de Gandhi: “el fi està en els mitjans com l’arbre està en la llavor”, penso que és una autèntica icona, d’aquelles imatges que sintetitzen la profunditat del missatge. I l’altre: “es recull exactament el mateix que es sembra”. Una coherència d’una lògica aplastant, en termes de consciència. No podem separar les coses, no podem disgregar les direccions, totes han d’estar situades en la mateixa línia si volem trobar consistència, unió.

Ara acabo de fer una visita d’urgència, en la que aquesta dita s’imposa d’una manera contundent. Quan necessari és que sapiguem reconciliar-nos amb la vida, amb les nostres circumstàncies per poder canviar les coses. Sovint ens possessionem en conductes de resistència o de resignació i això ens allunya de poder donar la millor resposta a les nostres circumstàncies. Si el fi és la pau, allunyat de tot pensament, emoció o acció que no la continguin, perquè els mitjans han de ser afins al fi. La pau del cor només és pot assolir quan som capaços de perdonar, de perdonar-nos, de reconciliar-nos, de canviar la manera de veure, canviant l’enfocament.

A vegades pensem que canviar la manera de veure les coses és molt difícil, i no és cert, és més senzill del que ens pensem, i això és una cosa per la vida quotidiana, en el cor es canvia la polaritat de la nostra mirada. Tenim dues maneres de veure, una ens dirigeix als sentits que són plurals i dispersen la nostra atenció i la nostra consciència que va en totes direccions. Normalment aquestes són les direccions del plaer o del poder. Però quan mirem cap endintre i després tornem a mirar cap enfora, el que està a fora ja no està en l’exterior sinó que es troba dins nostre. I canviem la pluralitat dels sentits plurals pel sentit singular. I això indica que a allò que mirem, a allò que ens relacionem té sentit. I que tingui sentit és perquè ve de l’interior. Perquè hem canviat el punt d’enfocament, perquè el punt d’enfocament és el centre, concentració. Concentrar-se és canviar el punt d’enfocament de la simple atenció, que és perifèrica, del que ens crida l’atenció a allò que és interior i d’allò que és interior podem prendre possessió. El nostre problema és que no hem pres possessió ni de la nostra vida, ni de les nostres relacions. I hem perdut el poder, perquè només es pot prendre possessió en el centre. En la perifèria perdem el control. Recordeu la imatge de l’huracà que a vegades he fet esment. En el centre tenim control de la vida i podem prendre possessió. Prenem possessió de les nostres relacions. Prenem possessió del nostre territori, del nostre coneixement i això és producte d’un canvi de polaritat en la que ja no dispersem la nostra consciència en la direcció dels sentits, sinó que l’enfoquem en la direcció de l’únic sentit. I aquest únic sentit és el que dóna significat a la vida, a les relacions i així la vida comença a ser significativa.

Perquè això esdevingui és necessari una crisis de sentit, en la crisis de sentit nosaltres estem en lluita amb la nostra manera de veure el món, amb la nostra manera de relacionar-nos, amb la nostra manera de viure. A vegades creiem que entrem en conflicte amb la vida, però això no és així, entrem en conflicte amb la nostra manera de viure, però no amb la vida.

Quan mirem al futur, perdem el sentit, quan mirem al passat perdem el sentit, quan mirem a l’interior entrem en contacte amb el present en l’altar del nostre cor, el temps del qual és el segon, és el ja, és l’ara. I llavors trobem el sentit del futur i el sentit del passat en el temps present i canviem la visió d’un món extern per un món interior.

Veure en claredat és pensar de cor, sentir de cor, actuar de cor, viure de tot cor i aquesta és la clau de la teva ètica personal, una ètica que no estar dissociada del ser, perquè neix des del centre on hi ha la dansa del ser que és el teu cor.

I això és literalment cert des del punt de vista fisiològic, des del punt de vista biològic, no és pura poesia, és literalment cert. El cor és mestre de tots els ritmes, quan jo estic sincronitzat al ritme del meu cor, tots els ritmes del cos, inclòs els del electroencefalograma són harmònics, és a dir, múltiples o submúltiples del ritme del cor.

Els meus ritmes intestinals, quan jo no em sincronitzo al ritme del cor i no visc de cor, llavors puc tenir un estrenyiment, una diarrea, una aneuritmia, un espasme muscular que és un trastorn del ritme dels muscles, una alteració dels ritmes electroencefalogràfics amb un accés d’ones beta. Però quan jo estic al centre trobo una resposta de relaxació perquè tota la meva simfonia amb els temps de tots els meus instruments, estar sincronitzada per un sol director d’orquestra que és el cor.

Quan nosaltres agafem una persona que experimenta aquest sentiment, el seu electrocardiograma, el seu electroencefalograma, observem en el seguiment del seus ritmes una total sincronicitat, que es caracteritza fisiològicament per un sentiment de pau expressat en una resposta de relaxació, que s’expressa en un mínim consum d’oxigen, en una mínima producció d’àcid làctic, baixa la pressió, baixa la producció de catecolamines, s’harmonitzen els dos hemisferis cerebrals, l’electroencefalograma de l’hemisferi dret i esquerra es sincronitzen, les parts bassals del cervell es sincronitzen amb les parts corticals i el cervell comença en un estat d’alta coherència, i en aquest estat d’alta sincronicitat podem experimentar un sentit transpersonal. El sentit estret de la personalitat i del cos desapareixen en un sentiment de totalitat de ser l’univers que és quasi un sentiment místic i aquest estat d’amor impersonal es pot mesurar com un estat d’alta coherència que et porta a una gran connectivitat. Totes les parts de tu que estaven dissociades s’integren en una sola simfonia.

Ens preguntem doncs com sentim ?, perquè de com sentim depèn de com vivim. Sentir és el nostre ull interior. Com sentim el món ?, doncs així vivim. Com sentim a l’altre ?, doncs així vivim. Com ens sentim a nosaltres mateixos ?, és la resposta a com sentim. Llavors ja retornem al nostre interior. Com sent el govern, l’estat, la humanitat ? com et sents a tu mateix. I com ets sents a tu mateix ? com et perceps a tu mateix ? Això ens està reflectint la unitat del teu cos emocional. L’harmonia o disharmonia del teu cos emocional.

El primer sentiment que genera integritat en el si del cos és el sentiment d’aquietament. I aquest aquietament interior ens produeix la resposta de relaxació i ens produeix pau.

Com podem aconseguir aquest sentiment. ? Quan desapareix el pes del passat. I això és molt important. Quan el passat és deixa passar. Drama del nostre cos emocional. Que no deixem passar el passat. I que qualifiquem el passat. El passat no és bo ni dolent. El passat és simplement la llera del ser en la seva experiència i l’únic que té sentit del passat és la lliçó que ens deixa. Quan no aprenem la lliçó del passat, ens congelem en ell. I al quedar-nos congelats en el passat perdem la nostra pau. I si no tenim pau, no podem tenir amor, i si no tenim amor, no podem tenir llibertat. La llibertat és un conte xino sense pau. Perquè la llibertat i l’amor es sembren en el territori de la pau.

Primera clau per l’alineament emocional: perdonar. Clau de perdonar: perdonar-se. Clau de perdonar-se: aprendre la lliçó del passat.
No existeixen events negatius sols lliçons per aprendre. Mentre ho segueixis veien amb els binocles foscos quedaràs congelada com una estàtua que mira sempre cap al passat, no mira el present i per tant nega el seu futur. I en el teu present sols reeditaràs el teu passat. El passat de la teva història, de la teva cultura, de la teva civilització, el passat dels teus traumes, dels teus complexes, el passat de les teves pors. Així que tenim culturalment, socialment, personalment lliçons per aprendre. O les prens o les deixes. El lio és que si les deixes les has de repetir. Aquesta és una lliçó de la vida.

Les lliçons apreses no sols no es repeteixen, sinó que són els fruits de la collita de la teva vida, aquells que pots utilitzar en el teu futur per millorar la qualitat del teu viure.

Per tant hem de perdonar, perdonar és aprendre, és treure’s el pes del passat, és entrar en el territori de la consciència del present que és el territori de la lleugeresa, i aquest territori és el de deixar passar. No podem tenir pau si no deixem passar. I sols podem deixar passar quan aprenem la lliçó.

Si això no fos així en el nostre continent , no tindríem la Unió Europea, no hagués caigut el Mur de Berlin, a poc a poc anem evolucionant. L’espiral de l’evolució s’escelera. D’aquí 10 anys ves a saber en quin món habitarem, les crisis de l’economia, de la cultura, de la justícia, de la responsabilitat multiplanetària. Els problemes de la justícia ja no són problemes individuals o de petits estats o petites províncies, sinó que són problemes del món. El terrorisme, les manifestacions de milions d’habitants movent la seva consciència col·lectiva commoguda, la dissociació entre els governs, el sofriment de la consciència col·lectiva que comença a néixer. Estem en l’alquímia d’una nova terra, per això estem en crisis. I si no prenem consciència d’aquest punt d’inflexió haurem d’anar repetint els errors de la nostra història humana. La religió ja no pot ser el que va ser, no negarem els nostres valors religiosos, no, però anem cap a una religió universal, on naixerà un Déu viu, el déu de la solidaritat, de la humanitat, de la germandat, de la justícia, de la pau. Un nou Déu, no el déu castigador de l’ Antic Testament, sinó un déu que perdona, que ja t’ha perdonat, ets tu qui no et perdones. Un Déu al que tu pots accedir quan realment et perdones, quan realment t’acceptes, quan deixes passar el passat. Quan prens possessió del teu present. Aquesta és la Pau, primera alineació del cos emocional, resposta de relaxació, pau.

Bé, disculpeu-me, m’he passat avui amb tanta retòrica, tan sols per acabar, permeteu-me unes paraules de Mn. Jacint Verdaguer, fent referència a la nostra icona de bondat, de reconciliació i perdó:

Rosa d’abril, Morena de la serra,
de Montserrat estel:
il·lumineu la catalana terra,
guieu-nos cap al cel!

2 Carles { 04.27.08 at 2:33 pm }

Torno a estar aquí per compartir amb vosaltres una delícia que escolto tots els 27 d’abril i no us ho hauríeu de perdre en un dia com avui, escoltar la música que un home de pau, va composar per aquesta mare de consol i d’esperança nostra. Els motets de música sacra per a orgue i veu de Pau Casals, cantats per l’Escolania de Montserrat i dirigits per un gran mestre en música el Pare Irineu Segarra. Quin país més fantàstic i prolífic, i quina gent més meravellosa.

Això em permet citar aquest activista per la pau que tenia un ferm compromís polític, social i cultural, i que no podíem obviar en aquest camí. Parlaríem moltes hores d’ell sense fatigar-nos, però després del comentari d’abans, no vull cansar als caminants. Escolteu la seva música, desprèn una bellesa i una pau, que les paraules sempre queden curtes. A ell li encantava tocar cada dia dos preludis i una fuga de Bach, després de llevar-se, el que ens porta a veure el que ell menjava, no em dit algun cop que som el què mengem?, nou us perdeu doncs les vibracions i la música de Johann Sebastian Bach,… sense paraules.

Bon camí gaudint de la música!

3 Maria { 04.27.08 at 3:45 pm }

Primer de tot, trobo que és molt important saber a què ens referim quan parlem de justícia i d’injustícia. Però partint de la premissa de considerar just tot allò que fa prevaldre la veritat i que genera un benefici per a tothom, jo aquesta pregunta d’avui me la plantejo una mica a l’inrevés de com està formulada: si recorrem a mitjans justos, per què tantes vegades els resultats són injustos?

Salut!

Leave a Comment