Random header image... Refresh for more!

2 mesos, 3 llunes

EN DOS MESOS, TRES LLUNES
En un estiu amb no massa feina, al Parc de Bombers Voluntaris de Sallent, comencem a pensar en les nostres vacances d’aquest estiu. Mirant les dates possibles ens apareixen els mesos de desembre i gener o febrer del 2001. Així que decidim les activitats que podem fer i les destinacions insteressants.

D’aquí sorgeix la idea d’anar a l’Aconcagua i, amb ella, una feinada per marxar cap a un viatge que no ens podem costejar unilateralment. Moltes trucades, visites i muntatges ens acompanyen fins el 18 de desembre, dia en què, a Barajas, agafem l’avió en direcció a Santiago de Xile.

Comença la primera lluna. Aterrem i en tres dies tenim aliments, transports i permissos a punt per marxar cap a Plaza de Mulas (Camp Base, 4.320 m, on arribem el dia 23. Només arribar, ens trobem unes cares conegudes: l’expedició de Súria, i ens instal·lem al seu costat, en un lloc que ens han reservat.
Comencem la importantíssima aclimatació amb l’ascens al Cerro Bonette, de 5.000 metres, i unes escalades amb gel als sèracs de la glacera pròxima, massa pel poc temps que fa que estem a aquesta alçada!. Rebem l’atac del mal d’alçada (la “puna” andina), que ens obliga a baixar dos dies a 3.700 metres, i tornem a pujar per la Subida Brava esperant haver pagat la novatada.

La gent de Súria comença el seu segon atac al cim i quedem per veure’ns als camps superiors. Estem un parell de dies passejant per la glacera i trobant-nos millor, decidim començar a pujar camps. Som el dia 29.
Muntem el Camp Canadà, a 4.910 m (camp I).

L’endemà pugem fins a Nido de Cóndores, a 5.400 m (camp II), i celebrem el Cap d’Any del 2000 amb uns suriencs, uns valencians i un basc (a les 8 d’Argentina, les 12 de la nit a casa nostre). Campanades amb una paella, torró i panses amb raïm; en acabar marxem corrent a dormir al camp 1, i allà obtenim un regal de Reis: la posta de sol que ens acompanya és indescriptible. Bon any!

L’1 de gener ha de ser el dia clau per a moltes expedicions, també per a la gent de Súria. Nosaltres ens comprometem a pujar al matí a Nido, a preparar un sopar de celebració de cim. El dia es lleva gris i fred, les previsions no s’han complert i el temut “hongo” és a dalt del cim. La majoria baixen després de passar unes hores a 6.000 metres i a -15 graus, esperant que el temps millori.

Per als companys del Bages no és una excepció i, en bon estat físic, però amb la moral baixa, arriben al camp II. Ells marxen i nosaltres ens preparem per al dia 2, ens desitgen bon temps, i tot i no trobar-nos en les millors condicions físiques, intentarem pujar.

Fa fred a fora del sac, esmorzem a dins i en sortir ja veiem algunes persones que ens acompanyaran en l’intent. Són les 6:15 h i el dia és força bo, els primers rajos de sol entren tangencialment per l’horitzó. Ens trobem forts i anem un xic més ràpids que la resta, de mica en mica anem deixant gent enrere.

Passem per Camp Berlín, a 5.800 m, i Piedras Blancas (6.000 m), on fem el primer te. Seguim cap a Independencia, la Gran Travesía i, a la dreta, la Canaleta.
Allà, de mica en mica i agonitzant, seguim guanyant metres fins que al cap d’una estona arribem al cim. Ja hi sóm!. Són les 12:33 h del 2 de gener de l’any 2001 després de Crist i ho hem aconseguit!.

Queden molt lluny les hores de preparació de tot i estem magnífics. Els Andes no s’han rendit, ens han deixat pujar. Baixada sense massa complicacions i el dia 3 ja descansem al camp base. Repòs i tornem a l’activitat, ascendim la cara sud del Cerro Cuerno, a 5.462 metres, i fallem en el tercer llarg en l’intent d’escalar un corredor al Cerro Catedral, degut a les condicions del gel i al cansament.

Estem físicament destrossats i tants dies de privacions diverses ens fan tornar a la civilització. El mateix dia 7 arribem, ja de nit, a Puente Inca, el primer poble, on existeixen unes aigües termals que ens fan de taula per fer un sopar de celebració.

El dia 8 baixem a Mendoza, amb el xip canviat comencem la segona selene, la de descans. Comprem el mínim necessari i sopem a Las Tinajas, un bufet lliure com no n’hi ha d’altre, de visita obligada dins el recorregut turístic d’aquesta ciutat argentina.

Uns dies de descans, postals i cartes, bons menjars, bona roca i parabolts que ofereix l’escalada esportiva.
Dos dies a El Salto argentí, passem per Santiago de Xile i quatre dies al conglomerat montserratí de Las Chilcas i la roca volcànica del Cajón de Maipo.

El dia 17 passem la segona nit de pensió, tot començant la tercera selene del nostre intens viatge. Dutxa i llit amb matalàs, preparacions múltiples i sopar contundent esperant que, l’endemà, arribin els quatre companys catalans per marxar cap al poble de Cochamó, a la regió xilena de Los Lagos. En Xavi Teixidò, en JoanFra Farreres, en Josep Maria Esquirol i en Manel Solís. Ens trobem a l’aeroport.

A la ciutat, fem les compres necessàries. Agafem l’autobús que, en 13 hores, ens deixarà a Puerto Montt, i en dues més, al poble de destí.

El dia 19 fem l’aproximació per la vall del riu Cochamó, fins al prat de la cabana, que serà el nostre camp base. Muntem les tendes i esperem les càrregues. Ja hem conegut una de les agonies que ens esperen: quan fa sol, els tàvecs són massa!.

L’endemà, explorem la vall principal i una de secundària, la vall del riu La Junta, tot buscant parets com més llargues millor per obrir una via. I ens trobem amb la Roca Grande de la Junta, una paret molt llarga, a la qual, per unanimitat, decidim dedicar tots els esforços.

Comencen tres dies de caminades amunt i avall per aquesta vall del riu La Junta, portejant tot el material, molts i molts quilos. I de mica en mica, a cops de matxet i destral, anem construint el sender per transitar menys agònicament per aquesta vall inexplorada, vestida d’una selva valdiviana de bambús i “alerces” mil·lenaris.

I descobrim la nostra segona creu: els dies de pluja tampoc no estàs tranquil, apareixen les sangoneres. Construïm el Camp base avançat (CBA) en l’única clariana que hi ha a la selva a partir del sostre fet amb un plàstic, i de mica en mica bancs, prestatges…Dos dies de portejos a peu de paret i comença la feina pròpiament d’escalar.

A uns 300 metres muntem el Camp I (Plaça Catalunya), aprofitant un frondós jardí penjat que ens fa més suportables les penúries. Comença un altre cop la pluja i decidim baixar al camp de la selva (Camp Teixi o CBA) a preparar la pujada definitiva per viure a la paret. S

Segueixen cinc dies de pluja contínua, i entenem perquè és un dels llocs del món on plou més. Al Guillem se li acaben els dies d’estada per aquestes valls i marxa a conèixer Xile amb uns amics; en secret, tots l’envegem. Són ja massa dies de cansament i privacions.

El dia 2 de febrer el temps no és del tot bo, però decidim pujar a la paret. Plou de forma intermitent, però els dies se’ns acaben. A partir de la Plaça Catalunya, intentem obrir dues vies diferents. I amb aquesta feina estem fins el dia 6, quan degut a les dificultats d’una línia fa preveure que no es podria acabar. Els dies passen molt ràpidament, el menjar és més aviat escàs i el temps inestable.

La decisió és seguir tots cinc per una línia fent torns de dia i nit per avançar al màxim i acabar aquesta via. Dos dies d’escalada contínua, de corda calenta, fins que el dia 8, ja de matinada, ens retirem a les hamaques del Camp II, fets pols, molls i sense ànim.

Estem dues nits i un dia tancats a les hamaques, plovent, amb vent, molls i estrets. Tot sembla acabar-se, però la moral d’en JoanFra i en Josep Maria ens dóna altre cop una volada, i el dia 10 al matí sortim, amb el cel ennuvolat, a acabar la via.
Fem l’últim llarg i encara seguim per unes feixes de granit que, superant alguna glacera, ens porten fins al cim verge d’aquesta paret. Arribem al cim amb boira i sense poder veure el paisatge, però baixant un Arc de Sant Martí ens saluda i ens acompanya una estona.

Vam donar al cim el nom de Capicua (1.795 metres) , pel dia que érem (10-02-2001). I la via va aglutinar moltes coses del nostre aïllament: Pluja, fam i feina. Després de rapelar tota la via i fer els múltiples portejos fins al camp de la selva i al prat, tenim un dia de descans prenent el sol i esperant els cavalls per tornar al poble.

Allà, un dinar i moltes hores de viatge fins a Puerto Montt i Santiago, on ens trobem amb el Guillem. De Xile cap a Madrid i, allà, una retrobada amb algunes amigues i amics. Una nit de festa per la capital de l’Estat. Que lluny quedaven les llunes i que a flor de pell se’ns notaven!. Molt d’agrair a moltes persones, especialment a Martí Batalla de GRIFONE; Rafa Naudin, de CAMP/Artiach; a Toni Bozzo, de Rossignol; a Lucky, l’Ajuntament de Manresa, Esports Sagi i El Cim Esports, CEBE i Champion.

També a tots els amics, amigues i família en general, d’aquí i d’allà, que han fet possible la construcció d’aquest recorregut i la seva correcta consecució.
Pau i Guillem Barrios