Random header image... Refresh for more!

Escrits diari

PER L’ESTIL- Contagi de coratge
Aquesta feina, com totes, també té les seves coses terribles. De vegades, per exemple, sents la mort a l’altra banda del telèfon i veus, en aquesta artificiosa distància de senyals elèctrics, com s’escarrasa, la condemnada, en la seva dansa, i escoltes els sanglots i els silencis.

La mort fa la seva i no deixa res a canvi, sinó un buit enorme i un munt de preguntes i, de vegades, com ara, algunes respostes. Jo no coneixia Pau Barrios, l’alpinista manresà desaparegut, com havia viscut, enmig del risc i l’aventura.

Vaig conèixer-lo, si de cas, en l’absència, dijous passat, quan (el que deia d’aquesta feina) vaig haver d’informar -los de la seva mort.
I des d’aleshores he admirat la seva llista d’epopeies alpines; un somriure ampli i franc que he vist només en fotografies; la passió per viure tantes vides concèntriques (el centre, escoltes, Aturem la Guerra…) que, just quan ja no hi és, es diluiexen entre els amics en un “passa’l” inacabable de tristesa.

És podrida, la mort. Però alguna cosa ens ensenya. Que el coratge dels difunts es contagia, de vegades, en aquells que queden enrere.
Que no sempre, la mort, se surt amb la seva. Que hi ha ocasions en què no aconsegueix fer-nos plorar de pena malgrat tota aquesta pena.
Divendres es farà una festa pel Pau al parc de Puigterrà, a Manresa. L’enteresa dels seus familiars farà que l’adéu sigui alegre.
Em sembla un bon exemple.
Carles Blaya
3.8.05

En el comiat de Pau Barrios
He cregut notar, en l’escrit d’ahir a Per l’estil, d’en Carles Blaya, tristor i, a la vegada, sorpresa envers la vida i la mort de l’estimat Pau, Pau Barrios.
No parlaré, ara de les seves fites muntanyenques, ni tan sols de les seves i múltiples aportacions desinteresades a la Jove, i no tan Jove, agrupacions manresanes.

Mai no estava en contra de sinó a favor de, cosa que ens indica la idea tan positiva de la seva vida.
El Pau era una persona que irradiava alegria, i que també en contagiava.
Segons ens diu la doctora Kübler-Ross en el seu llibre, “només quan hem realitzat tot el treball pel qual hem vingut al món ens podem desfer del nostre cos”, i “la mort és el més fácil que farem …”.

Doncs bé, possiblement el Pau ja havia realitzat el seu treball.
De fet, durant tots aquests anys ens ha obsequiat amb la seva companyia, ens ha ajudat, ha estat espatlla amb espatlla amb nosaltres quan hem tingut dificultats.

I, en el seu temps lliure, anava a veure un dels seus amors: la muntanya.
Mitjançant la muntanya, la mort se l’ha emportat. Però ell era molt conscient que això podia passar; era relativament fácil que passés …i va passar.

Se n’ha anat, ha fet el pas més fácil, passar d’un estat a l’altre, però ha deixat aquí un gran treball, un gran record.
Per això, tots els que hem tingut la sort de conèixer-lo ens reunim avui, divendres, al Castell.

Per recordar-lo i dir-li “a reveure Pau”, perquè el Pau no marxarà mai dels nostres cors.
Oi que no és difícil entendre el perquè d’aquesta festa?
Pau, sempre estaràs amb nosaltres.
El teu amic.
Antoni Llamas.
5.8.05

Per sempre
Havies descobert el valor d’aquelles coses que semblàven immaterials i alhora immenses, com la natura, la muntanya, la roca, una paret, un somni, la immensitat del cel…i les pròpies forces, en aquesta lluita del cos i la ment per assolir les fites més difícils.

Et recordarem, encara més, com una persona amable, social, a punt per donar un cop de mà, una relació, o allò que envolta l’amistat i la companyonia.
A voltes l’imprevist ens pren el que ens és més proper, allò en què vèiem un futur de proyectes i realitats.
Però també volem deixar clar que res no desfarà tot el que hem compartit, que per sempre ens continuarem retrobant en el vent que ens arribi dels cims i l’escalf daurat de la vall al capvespre.

Sempre estaràs a la corda que ens continuarà unint per la muntanya.
Centre Excursionista de la Comarca del Bages (CECB), Secció de Muntanya
30.7.05

Bon viatge, amic Pau
Sabíem de feia dies, per notícies que arribaven del Montblanc, que amb el teu amic Xavier estàveu desapareguts, en el vostre intent de conquerir Peuterey.
Coneixíem la teva gran afecció a la muntanya i, en definitiva, a la natura, la qual et va portar també a ingressar fa poc al cos de Bombers de la Generalitat.
Aquest estiu s’està mostrant molt calorós, però encara més trist i dramàtic.

Fa pocs dies, en un acte civil molt emotiu, donàvem el barrer adéu al company Francesc Calavera, una persona de més edat que tu però, també com tu, disposat a col·laborar sempre en les causes justes.

Junts vàreu coincidir, potser sense saber res l’un de l’altre, en les diverses accions que va dur a terme la Plataforma Bages Aturem la Guerra d’ençà de la seva creació, a principi del 2003.

Junts vàreu compartir el neguit i la injusticia que sempre representen les guerres al món, i de manera especial les de l’Iraq, Afganistán i Palestina. Desgraciadament, no haureu pogut veure un final feliç de cap d’aquestes guerres, però sortosament no podreu veure tampoc l’aparició de noves i sempre cruels guerres.

Una de les darreres coses que sí que vàreu poder fer va ser participar i col·laborar en les campanyes d’objecció fiscal a les despeses militars que la plataforma ha portat a terme aquests dos darrers anys, especialment i d’una manera entusiasta tu, Pau.

Coneixíem el precari estat de salut d’en Francesc i, darrerament, de la irreversibilitat de la seva malaltia, que ell no s’amagava de comunicar als seus amics, però res no feia presagiar que una persona tan jove (26 anys) i vital com tu, Pau, pogués tenir un final tan cruel com aquest.
Els amics que vam tenir la sort de conèixer-vos us trobarem molt a faltar, però estem convençuts que a vosaltres us agradaria que la vostra absència no es trobés a faltar, així que redoblarem esforços perquè així sigui.

Descanseu en pau i, com deia el nostre estimat i malaurat poeta Martí i Pol, “infinitament clara, la vostra llunyania no ens inquieta, perquè la vostra mort se’ns converteix, a poc a poc, en pràctica de vida. Tot és fluent al lloc on ara us pensem i el contrapunt del vostre silenci posa l’accent precís al blau d’aquesta tarda que al cap dels dits, molt lenta, se’ns esfulla”.

Bon viatge, amics!
Daniel Gràcia Sánchez, portaveu de la Plataforma Bages Aturem la Guerra.
2.8.05

Tots hi érem
La mort d’un jove sol commocionar amb certa virulència l’àmbit social on viu. No pot ser d’altra manera.
Per un moment es trasbalsa l’ordre natural de la regeneració de les persones, s’altera la successió del cicle vital.
Per això malgrat que totes les absències són igualment sentides, ens produeixen un major impacte aquelles que suposen un estroncament de la joventut.

Si a més es tracta d’un jove compromès en la vida social, encara colpeix amb més força el col·lectiu. Aquesta sensació d’estupor, de suspens, ens ha ocorregut amb l’accident a la muntanya del Pau Barrios.
Amb el Pau es podia veure reflectit bona part del jovent de Manresa. Com un de tants joves actius, participava en distintes iniciatives que es belluguen a la ciutat.

Com a integrant de la part més inquieta de Manresa, participava amb naturalitat a la Plataforma Bages Aturem la Guerra col·laborava en la renovació de la festa tradicional a través de Xàldiga i amb l’Alternativa…i tenia com a passió la natura i l’excursionisme.

L’esport és un element definidor de la nostra ciutat, també del Pau. L’esport portat al nivell més pur ens acosta a la natura. La muntanya ens porta a descobrir sensacions cada cop més nítides de superació i, alhora, integra el nostre ésser amb els elements.
Aquest joc, no mancat mai de riscos, ens fa trobar la plenitud en les altes arestes i sovint és un estímul per les persones més inquietes i compromeses.

Al Pau no li mancaven coneixements, aptituds i experiència. La natura, tan atractiva, va imposar aquesta vegada, però, les seves lleis més severes de manera sobtada.
En l’acte del seu homenatge hi érem tots. Una gentada a Puigterrà, turó que simbolitza la natura al bell mig de Manresa, ha donat el testimoni d’una forta solidaritat.

Hi havia tota una representació de la Manresa inquieta, molts joves, persones de diferents pensaments i condicions, tots units per un sentiment i esperonats a continuar endavant.
Josep Lluís Gozalbo.
Regidor d’Esports de l’Ajuntament de Manresa

A Pau Barrios
Pau, divendres et vam fer el comiat, i els que hi vam assistir van intentar fer-ho com volies, distès, alegre, com si fos un retrobament, i no un adéu.

Però en algun moment hi va haver un instant de flaquesa, i l’alegria que tu desitjaves, en uns quants es va transformar en llàgrimes, unes llàgrimes, malgrat ser molta gent, de trobar-nos sols, d’un espai buit a la vida dels que et vam conèixer i vam compartir inquietuts, neguits.

Ens quedarà un forat que no podrem tapar fàcilment. Diuen que el temps ho cura tot, però jo no n’estic tan segur.
Si més no, hi queda la cicatriu, que tot i el pas dels anys ens recordarà sempre que allà, a la nostra ànima, tenim un senyal, un senyal que ens farà memòria, ens recordarà que en un temps de la nostra vida vas estar aprop nostre: per a alguns en un correfoc al teu costat; per a d’altres en el temps del cau; i per d’altres en el compartir un cap de corda, o a la feina, i molts d’altres.

Pau, ens has deixat rastre, un rastre agradable d’alegria i d’un somriure constant, de molta humanitat. Un cop més, gràcies per poder ser amic teu. Ens trobarem al cim.
Ramon Subirana i Arnau
10.8.05

PEL BROC GROS- Homenatge a la vida
Un text que corre per Internet i que s’atribueix al poeta nord-americà Walt Whitman diu que mai no hem de deixar de somiar, que hem de valorar la bellesa de les petites coses, aprofitar el temps i no permetre que la vida ens passi de llarg sense aprofitar-la.

El text es pot trobar, entre altres llocs, a la pàgina web de la familia de Pau Barrios, el jove manresà mort als Alps mentre somiava, aprofitava el temps i no permetia que la vida li passés de llarg sense aprofitar-la.

Cada dia aquest diari publica esqueles, però passa poc que una mort commogui tant a flor de pell tants sentiments d’una col·lectivitat, d’una ciutat sencera.
Poques vegades es viu un dol d’una manera tan comunitària, però també tan diferent de l’habitual.

I segurament només la mort d’algú especial pot crear aquest clima. Algú que no es conformava amb el camí fácil sinó que triava el complicat d’una forma conscient, pel goig i la satisfacció d’assolir un repte; que s’esforçava per millorar i per anar sempre més amunt; que no tenia por del desconegut, que destil·lava coratge i que donava valor a allò intangible.
Algú com el Pau, que va escurar els detalls d’una vida de només 26 anys.

Demà, els que l’estimen s’aplegaran per acomiadar-lo. Hi haurà qui no entendrà gaire que ho facin amb una festa. Que mirin d’entendre que allà es recordarà una persona estimada, però també s’homenatjarà una manera d’entendre la vida.
Joan Piqué
4.8.05