Random header image... Refresh for more!

Escrits festa Pau

FESTA MAJOR ALTERNATIVA
Aquesta 15a Festa Major Alternativa tampoc hi serem totes. Entre les que hi trobarem a faltar hi ha en Pau. Aquell noi que amb disposició a col·laborar, com molts d’altres, hi ha aportat la seva part.

Així com a d’altres projectes reivindicatius de la ciutat. Gràcies a ell, els carrers de Manresa, tot i ser a més de 300 km de València, han viscut el directe d’unes falles plenes de contingut. Per festa major recordem aquella excavadora de tamany real, símbol de la depredació especulativa que afecta els nostres barris, que per culpa de la pluja no va poder consumir-se.

I l’aranya gegant, que amb els seus llargs tentacles movia el teixit del sistema, convertida en cendres davant d’una gran expectació. En plena mobilització contra la guerra imperialista a l’Iraq un tanc en flames va il·luminar la vesprada a la Plaça St.Domènec.

I la última, el Mosso d’Esquadra de 5 metres d’altura que va viatjar fins a Barcelona per participar en una manifestació antirepressiva. Va cremar entre focs artificials al bell mig de la Plaça St.Jaume.

Aquests son alguns dels records que ens ha deixat i que fan que el trobem a faltar sense que se n’hagi anat del tot. Perquè tal com digué el revolucionàri cubà José Martí: La mort no existeix quan s’ha obrat bé en la vida.
I parafrasejant el nostre Ovidi, d’en Pau podem dir-ne que ha estat i està de part dels bons, encara que ens diguin que som dolents.
Llegeix: Arnau Carner

Ens podríem enfilar a un arbre…
Un dia em vaig enfilar a un arbre, era un Pi molt alt situat al cim d’un turó i, tot i que em vaig omplir de resina, va valer la pena perquè vaig descobrir a l’horitzó noves muntanyes que no havia vist mai, tota una part de terra i de cel nous. Podria haver estat donant vols pel peu de l’arbre durant setanta anys, i sens dubte, no els hauria vist mai.

Ens podríem enfilar a un arbre…
Un dia em vaig enfilar a un arbre, era una Morera i vaig tenir el plaer d’observar, una bona estona, un grup de nens mentre jugaven a la plaça. Jugaven a empaitar-se les ombres i es sorprenien perquè, per més que corrien, mai les enxampaven. Construïen castells imaginaris, jugaven a endevinar formes als núvols. Entre les corredisses s’enjogassaven, reien, xisclaven, s’empenyien, s’enfadaven i es perdonaven, i a mi em feien somriure.

Ens podríem enfilar a un arbre…
Un dia em vaig enfilar a un arbre, era un Plataner, no era el més gran de la Devesa, però era un arbre simpàtic, amb les fulles que em donaven les mans i m’ajudaven a pujar-lo, i amb un tronc que em posava el camí fàcil perquè anés pujant, cap a dalt de tot, fins que vaig tenir el cap a fora. Vaig alçar la vista i vaig descobrir una ciutat nova que m’invitava a que la conegués. Immediatament em va capturar, la llum, la pedra, i em vaig deixar portar… les escales de la catedral, com tecles de plata que mai ningú havia tocat abans, em van obrir les portes de més carrers, jardins, pujades, baixades, ponts i cases del color de quant s’acaba el dia, o torna a començar.. Si no hagués estat per l’arbre que vivia a l’ombra de les fires de Sant Narcís, no hauria sentit la llum de Girona.

Ens podríem enfilar a un arbre…
Un dia em vaig enfilar a un arbre, era una Acàcia a l’altre banda de l’oceà i, tot i que se’m va omplir el cos de formigues, va valer la pena perquè des de dalt, vaig poder veure com el sol es fonia amb la terra en una planúria infinita, i en aquest instant de màgia i havent descobert noves cultures i maneres de viure, i gent, molta gent de molts colors diferents em vaig sentir més a prop de casa.
Podríem plantar un arbre…
Un dia podríem plantar un arbre al massís de Montserrat. Una Alzina forta, mediterrània i coratjosa que ens recordi que, malgrat els entrebancs, val la pena tirar endavant. I qui sap, potser algun dia, algú s’hi voldrà enfilar.
AMICS DE GIRONA
Llegeixen i pugen a l’arbre: Alba Canal, Marc Serra, Carles Casabona i Magda Garzón

QUE TINGUIS UN BON VIATGE, PAU, AMIC !
Sabíem de feia dies, per notícies que arribaven del Montblanc, que us trobàveu desapareguts a les crestes del Peuterey. Sabíem de la teva gran afecció per la natura i la muntanya, així que va ser fàcil entendre que haguessis ingressat al cos de bombers de la Generalitat. Com una persona més, preocupada com molts altres, pel que estava passant al món, la guerra a l’Iraq i tantes altres guerres, les morts sempre innocents i les injustícies que representen, et vas incorporar a la Plataforma Bages Aturem la Guerra, participant i col·laborant en totes les accions que vàrem portar a terme.

Més enllà d’aquestes accions, i de forma conseqüent, vas saber implicar-te també de manera entusiasta en les campanyes d’objecció fiscal a les despeses militars que hem vingut realitzant aquests anys. Els amics de la Plataforma que vam tenir la sort de compartir amb tu anhels i esperances per un món millor, et trobarem molt a faltar, sobretot la teva vitalitat i alegria.

Estem convençuts que a tu t’hauria agradat que el gran buit que deixes no es trobes a faltar i és per això que estem disposats a continuar amb més força que mai la lluita per les causes justes, contra les guerres i tot allò que les fa possibles. Que allà on vagis, se’t faci lleuger el viatge i que les paraules del nostre poeta Martí i Pol et serveixin d’escalf a tu i a nosaltres: “Infinitament clara, la teva llunyania no ens inquieta, perquè la teva mort es converteix, a poc a poc, en pràctica de vida. Tot és fluent al lloc on ara et pensem i el contrapunt del teu silenci posa l’accent precís al blau d’aquesta tarda que al cap dels dits, molt lenta, se’ns esfulla”.

Que tinguis un molt bon viatge, Pau, amic.
PLATAFORMA BAGES ATUREM LA GUERRA
Llegeix: David Oliveras

PAU EN EL COR

Nosaltres, hem intentat copsar la part de la vida d’en Pau a casa, aquí veig/veiem moltes persones que porten en Pau en el cor, i nosaltres l’hem viscut en el quotidià, hem viscut les seves tristeses i il.lusions.

La nostra idea avui apart d’agraïr-vos aquest davasall de mostres d’afecte, d’estimació, de comprensió i de joia, crec que com molt bé diu la pancarta, ell ens portava en el cor, i nosaltres segur que el portarem sempre en el cor, i ell ja està en el cel i nosaltres el recordarem i seguirem amb ell jugant, divertint-nos i disfrutant.

Era una persona que, com molt bé el seu nom indica, repartia pau, confort, repartia ganes de fer bé les coses, una persona que intentava i aplicava cada dia l’”Aprofita el dia!”, sense potser haver llegit el poema que dona nom a la frase. Tota manera, us llegiré un tros d’un escrit de Gabriel García Márquez, que reflecteix molt bé el que ell ens voldria dir.

Diu així: “…cert és que sempre queda un demà, però per si m’equivoco i avui és tot el que ens queda, m’agradaria dir-vos que mai us oblidaré. El demà no el té assegurat ningú, sigui jove o vell. Avui pot ser el darrer dia de la teva vida. Per aixó no esperis més, actua avui, ja que lamentaràs el dia que no et vas prendre temps per un somriure, una abraçada, un petó…i vas estar massa ocupat per concedir un desig als teus.

Tingues als que estimes aprop teu, diguel’s-hi el molt que els necessites, tracta’ls bé, pren-te temps per dir “ho sento”, “perdona”, “si us plau”, “gràcies” i totes les paraules tendres que sàpigues. Ningú et recordarà pels teus pensaments secrets. Demana a Déu la força i la saviesa per expressar-los. Demostra als teus amics i éssers estimats el molt que t’importen cada dia”. Gràcies.
Llegeix: Joan Barrios

Bombers de Manresa
Quan algú t’explica coses i veus com li brillen els ulls, saps que el que està dient ho està vivint amb passió. Així és com en Pau ens ha fet sentir mils de vegades, parlant de les parets, muntanyes, de les festes, la música, el foc, dels bombers i de la vida.

Tots els que em compartit llargues o curtes xerrades amb ell, dins i fora de bombers, sabem la intensitat que el Pau ha donat a cada segon, a cada projecte, a cada somni. I aquesta manera de ser s’encomana. De totes les persones se n’aprèn alguna cosa i en Pau ens ha donat a tots un munt de coses bones per aprendre, compartir i recordar.

Així que, amb un somriure a la cara i una mirada plena d’espurnes, un brindis per fer dels somnis realitats i perquè pas a pas anem sempre més amunt, com en Pau.
Llegeix: Alba Payas

EN RECORD D’EN PAU BARRIOS
Es fa difícil parlar d’accidents i, molt més encara, parlar d’absències, de doloroses absències, d’aquest buit que ens apareix de sobte i que ens costa d’entendre i acceptar. La muntanya és un món on hi deixem créixer els nostres somnis més profunds.

Aprenem a caminar per les seves valls, a escoltar la veu de l’aire, a sentir el color dels arbres i la terra sobre la nostra pell. En l’escalada ens endinsem en un àmbit de sensacions que ens dominen de mica en mica: el tacte de la pedra, diferent cada vegada, el vertigen de la paret, la flaire immaculada del cim i, sobretot, aquell repte que s’estableix amb la natura, aquell esperit de superació dels límits, fins a cotes insospitables.

És amor, és plenitud de sentiments, és oferir el millor d’un ésser i emplenar-lo de bellesa, de sinceritat, d’esforç, de capacitat i, també, de senzillesa i d’amistat.
No cal dir que el Pau adoptava bona part d’aquestes condicions. I molt més encara per que en ell s’hi podia trobar aquella generositat personal, aquelles ganes de col·laborar, aquell esperit solidari que fa sentir-nos honorats, a tots aquells què, d’una o altra manera, hem pogut apropar-nos una mica a aquests sentiments.

Nosaltres estem convençuts que malgrat la seva joventut, en Pau deixa una petja inqüestionable en tots aquells àmbits en els que ha participat. La història muntanyenca de Manresa, del Bages, de Catalunya, recordarà amb justícia el seu esforç per conquerir fites que, fins aleshores, no havien estat aconseguides.
Però també es recordarà la persona oberta, generosa, capaç de contagiar el seu entusiasme per la muntanya, per l’escalada. Recordarem les seves ganes en fer que d’altra gent s’iniciés en una activitat que era bona part de la seva vida, una activitat que oferia el millor de la seva personalitat, el seu desinterès individual, la seva valoració de l’amistat, de la companyia … uns valors que tan estretament es relacionen amb uns companys lligats per una corda en una ascensió qualsevol a muntanya.

Igualment restarà la presència d’aquell jove disposat a lluitar per ideals més socials, per aquells problemes que ens afecten com a comunitat, ja sigui la defensa de les llibertats individuals i col·lectives, o els valors de la pau i la solidaritat.
El dolor de l’absència ens fereix, però aprendrem a guarir-nos-en aferrant-nos als records de la convivència, allargant la mà a la presència que seguirà acompanyant-nos per cims i serralades.
Sempre serem un més i gaudirem plegats del goig de copsar per la pell l’encís dels estels i les roques isolades que tant t’agradaven.
CECB (Centre Excursionista de la Comarca del Bages)
Llegeix: Emilià Martínez

En record a un amic que sempre ha mirat amunt …
La muntanya, és per a tots els alpinistes, quelcom especial, allà a dalt hi ha un imant natural que ens atreu, però en Pau, no només pujava fruit d’aquesta força natural inexplicable, sinó que a més, pujava per allà on la dificultat i l’estètica impressionen a molts, però pocs s’hi atreveixen a solcar, línies d’imaginació extrema i de realitat només per uns pocs privilegiats.

Amb bon fer, astúcia, convicció, tècnica i bona estratègia en Pau i en Xavi Pau, tots aquells que ens hem lligat amb tu amb una corda et recordarem com un gran amic, generós, on ni l’últim tros de xocolata, ni l’últim glop d’aigua, es podia deixar de compartir.
Les vivències amb tu des de l’altre cap de corda seran recordades per nosaltres com a úniques i plenes de màgia. A tots nosaltres ens has tret de sobre alguna vegada, aquell llarg difícil que se’ns resistia, erets un mestre tot i la teva joventut.
Els amics del Centre de Tecnificació d’Alpinisme de Catalunya, et volem agrair amb aquestes paraules, el fet d’haver estat al nostre costat, compartint aventures, somnis d’altura, i nits llargues de té i sopes, on hem parlat mil i un llocs on anar a escalar i muntanyes que calia anar a abraçar.
La teva motivació ens ha empès en moments baixos a continuar escalant i esperem que la teva absència no ens faci defallir i continuem anant amunt, tal i com tu desitjaves en vida, escalarem per nosaltres i per tu, la nostra pròxima escalada te la dedicarem en veu alta, perquè encara avui, t’agraden les muntanyes, perquè encara avui desitges les grans alçades, perquè la mort és només pels que es queden, perquè estaves fent allò que més t’agradava, perquè l’hotel de mil estrelles sempre ha estat el nostre preferit, perquè tirar aquell canto, aquella presa, ens ha fet forts, perquè el cantar dels pitons al colpejar-los, es la millor banda sonora de les nostres pel·lícules, pel fil de 9 mm que ens ha unit a tot aquest grup, gràcies per haver estat amb nosaltres.
T’estimarem per sempre, adéu, Pau.
CETAC (Centre de Tecnificació de l’Alpinisme de Catalunya)
Signat: Oscar, Ivan, Albert, Lluc, Xavi, David.
L’Óscar Aleman estava amb nosaltres a Courmayer el dia que vam retrobar el Pau.

RECORDANT UN TEMPS
Temps de jocs, de sortides, d’escola i de companys.
Temps de festes, de viatges amb família i amics.
Temps alegres, de vacances, de petites aventures.
Espectacles, celebracions, fires: carnaval, Tàrrega, Patum i Correfoc.
Primer comptar, després llegir. Col·leccions de cromos i més.
Estalviar diners, observar i aprendre-ho tot.
No parar quiet, córrer, saltar. Valent, fort, atrevit i entremaliat.
Ajudant als més petits. Voluntari per a les tasques difícils.
Aigua, sorra, pescar i nedar. Primeres caminades per la muntanya. I els esports.
Parlar molt i de pressa, rialles, esverament i algun crit: Pau i Guillem!
Quina sort haver compartit el temps de la teva infantesa.
MONTSE, ARNAU I QUIM
Llegeix: Montse Sala

Dels amics, dels Tranquils, del CAU
Tantes són les coses que ens agradaria dir del Pau… una de les moltes que ens uneix és aquest text que ara llegiré, que d’una manera o altra, ell va compartir amb nosaltres…
” Hoy llueve, el espíritu a juego enreda con los recuerdos, mojándolos por dentro, humedeciendo el corazón con el alto precio de la nostalgia. Y piensas porqué, qué extraña fuerza te empuja a alejarte de todo lo que quieres; del verde, del txiri-miri, o esa historia de amor inacabada… Piensas dónde está el valor, y no es la fuerza de hacer un viaje o escalar una montaña; el valor es renunciar a la compañía de las personas que quieres, a su afecto, su ternura.
Pero la vida está aquí, y el precio de la libertad es la soledad, y el precio de ser pájaro la esclavitud del viento. Y a veces sueño con una casita en el campo y un príncipe azul. Pero en el fondo sé que no puedo; me falta valor para afrontar la vida cotidiana, la rutina de un trabajo o el compromiso de un amor; nací pájaro y miro con envidia la gente que es feliz en tierra, como el rebeco mira con nostalgia el vuelo de las águilas.
Me duele la tristeza que mi vida produce a la gente que quiero, pero si me metiesen en una jaula me consumiría.
Ya no soy nada, ando con la ilusión absurda de llegar a ser pájaro y volar cada vez más alto. Ya no soy hombre ni pájaro, sólo alguien que se debate entre el vuelo y la ternura, el aire y la soledad.”

Del llibre “Bájame una estrella” de Míriam Garcia Pascual.
Aquest és el text. Espero que tot el que vam viure amb ell ens ajudi a mirar endavant. Una forta abraçada!!!
Llegeix: Montse Creus

BOMBERS DE MOLLET
Hola Pau, som els teus companys de feina. Avui ens hem retrobat per recordar. No hem tingut gaire temps per conèixer-te.
Tot just acabaves d’acomplir un dels teus somnis; fer de bomber la teva professió. Però aquest poc temps ha estat suficient per saber de la teva noblesa d’esperit, generós, somniador i positiu; trets que es podien conèixer a la primera trobada, en els teus ulls, en el teu somriure. Sentim molt no haver pogut compartir més moments amb tu. Haver-te conegut abans.
Tant de bo, quan passi l’amargor de la teva absència, quedin tantes presències com has sabut deixar a tanta gent que t’estima i a qui has estimat.
Llegeix: Jordi Jorba

En la festa de comiat d’en Pau Barrios
Aquesta festa de comiat es vesteix amb els records que en Pau ens deixa. Uns records que formen part de les vides de tots els qui l’heu tractat i, a la vegada, tenen un regust molt concret i personal per cadascun de vosaltres. Uns i altres enriqueixen les vostres vides. Amb el que ell ens deixa, el sentim més proper, més viu, més suggerent, més creatiu, més humà, més trascendent.

Els records són com la música que acompanya el nostre viure. Recordar-lo és escoltar una música viva que té diversos moments i ritmes. Hi ha mo­ments d’am­bientació i calma, hi ha moments d’esforç i d’empenta, hi ha mo­ments de passió i d’esclat perquè l’aventura ha estat aconseguida.

Recordar en Pau és recordar el seu compromís i la seva fidelitat amb la natura i amb les persones. El paisatge era el seu hàbitat natural, les per­sones eren el seu punt de descoberta, de trobada i d’aventura. Era curiós i estava sempre a punt de donar un cop de mà. Pels camins de la vida havia fet les seves des­co-bertes, però també tenia preguntes per fer i per fer-se. Pels camins de la vida anava procurant trobar respostes que l’aju­daven a crèixer i a renovar el seu compromís i la seva fidelitat.

En aquesta circumstància, quedem desconcertats perquè no trobem res­posta. Ens molesta perdre les persones amb qui ens sentim vinculats. No vol­dríem perdre-les mai perquè ens fan lleuger el caminar. Segurament que la resposta l’hauríem de trobar en assaborir el doll de vida que ens ha deixat. I amb el doll de vida ens passa la torxa perquè fem del nostre viure una experiència reeixida d’acord amb els valors que hem triat com equipatge de camí.

Un poema d’en Martí Pol ens pot acompanyar en aquest moment:
Reconduïm-la a poc a poc, la vida,
a poc a poc i amb molta confiança,
no pas pels vells topants ni per dreceres
grandiloqüents, sinó pel discretíssim
camí del fer i desfer de cada dia.
Reconduïm-la amb dubtes i projectes,
i amb turpituds, anhels i defallences;
humanament, entre brogit i angoixes,
pel gorg dels anys que ens correspon de viure.

En solitud, però no solitaris,
reconduïm-la la vida, amb la certesa
que cap esforç no cau en terra eixorca.
Dia vindrà que algú beurà a mans plenes
l’aigua de llum que brolli de les pedres
daquest temps nou que ara esculpim nosaltres.

Jesús, a l’evangeli, ens ha deixat un full de ruta que és el full que ens permet omplir de sentit el viure. Ell ens recorda que cal ser senzills, tenir fam i set de justícia, ser compassius, posar pau. Ens deixa un encàrrec: estimeu de veritat. També remarca que el més important ha de ser el servidor de tots. Ell, al final, ens diu: Per això he vingut, perquè tingueu vida i la tin­gueu amb escreix.

El parenostre ens permet expressar els nostres sentiments. Una expressió important en un moment que estem ferits per la mort d’en Pau. Per això, ara diem….
Marcel·lí Carreras

Sempre amb nosaltres…Xàldiga
Se sent de fons el primer tro, els més inquiets començen a córrer, últimes fotos de grup, últimes mullades d’aigua. Al so del segon tro, la gent comença a estar nerviosa, tothom es prepara, es situen als seus llocs, tots els racons vibren de l’emoció i de nostalgia. Sona el tercer tro a la plaça, se sent de fons el toc de tabal i de sobte tota una plaça encesa, vibrant, emocionada i en tot moment recordant.

Recordant emocions, sentiments que tu també has viscut i has sentit. En tots aquests moments et recordarem.
La festa del foc no deixarem apagar, farem més el diable que mai, recordant el teu entusiasme i ganes de fer més.
Et recordarem en cada encesa que fem, en cada toc de tabal que fem mentres ballant la samba encenem del tot els carrers.
Però no només et recordarem en aquests moments, sino també en molts d’altres, per l’amistat i el suport que sempre ens has donat.

Records. Records que omplen el nostre cor de dolços moments. Moments d’alegria, d’entusiasme, de nervis, d’emoció, que sempre has volgut compartir amb els teus amics. Sempre amb la mà estesa per ajudar a qui fos, amb la seguretat i fermesa que et caracteritzava. Aquella mirada picarona, amb aquell somriure que omplia els buits, amb aquella simpatia que animava a qualsevol.

Sense cap dubte un gran amic. Costarà superar la teva absència, serà impossible, però tu no voldries veure’ns tristos. No t’agradaria que ens omplissim els cors de tristesa, no ho entendries.
Hem de lluitar per ser feliços, tenim sort, t’hem conegut.

A vegades et pares a pensar, si has aprofitat el temps. Si les decisions preses eren les correctes. Per què? Tu ets un exemple de llibertat. Sempre has fet el que creies oportú. Has lluitat pels teus ideals, per l’amistat, per l’amor, per la familia, per tot el que has estimat.
L’amistat, el respecte, la senzillesa de la teva persona i la teva força és el que ens queda per seguir el camí que un dia vàrem començar a encendre junts.

A vegades les paraules no son més que paraules. I ni un escrit, ni una veu podrà mai expressar tot el que ara mateix sentim.
Pau, tu ens envoltes, tu segueixes aquí amb nosaltres, caminarem plegats cap a la plaça i farem junts la moscada. La olor a pólvora ens recordaran els moments que hem compartit. Les espurnes seran el reflex de la teva mirada, i la música dels nostres tabals la teva veu.

Cada carretilla tirada, cada baqueta aixecada, cada flor encesa, cada tocada de tabal, cada sortida de drac, cada mostra, cada CORREFOC, serà un homenatge a una persona que era tot serenitat, i PAU!

ESCOLA MONSENYOR GIBERT- St.Fruitòs de Bages
Comences P4 a la nostra escola amb el teu germà Guillem. Ja us coneixíem d’abans. Ara, però, tenim els bessons de la Núria a l’escola i, déu n’hi do, quin parell de bessons!

Les vostres trapelleries de petits, la dificultat que teníem les mestres per saber qui era cadascú i com us aprofitàveu vosaltres d’aquesta situació, són algunes de les anècdotes que tot sovint hem recordat al Monsenyor Gibert.

Encara que no t’ho semblés, un cop vas ser fora de l’escola i a través de la teva mare, anàvem seguint per on paraves. De tant en tant ens agradava saber què era de la teva vida: a la universitat, fent de forestal, els primers cims, de bomber …
Cada vegada que la Núria ens explicava el que feies, sense voler, delatava la satisfacció pels seus nois i al mateix temps ens la transmetia a tots nosaltres.

Res dona més a la nostra feina de mestres, que comprovar com aquells nens i nenes que un dia van passar per l’escola, avui són homes i dones que entomen la vida amb seguretat i són feliços en allò que fan. No tenim cap dubte, Pau, que tu ho eres: feies el que t’agradava i gaudies fent-ho.

Ha estat maco haver compartit amb tu un temps de vida.
A reveure, Pau. T’estimem, Núria. A tu i als teus bessons.
Llegeix: Isabel Morales

T’estimem Pau
Ens has deixat, Pau, el nostre “Pau blau”, el teu color habitual de petit. Potser aquest color et va donar la dolçor i el somriure que sempre encomanaves a tothom.
Recordes les tardes de pesca al port d’Arenys? Minuciosament ho preparaves tot després de dinar i en arribar el capvespre, després de pescar, ho netejaves, endreçaves i ho deixaves a punt per a l’endemà. Sempre tant pacient!

Anaven naixent cosins i tu, el cosí gran, junt amb en Guillem, a la platja d’Arenys, els ensenyàveu a saltar onades i fèieu castells humans, que cada any eren més alts. I és que sempre heu estat el referent, l’admiració dels vostres cosins; un exemple a seguir, uns herois.

Recordes la primera escalada a Montserrat, a la Pelada i al Gep Llarg essent encara un infant? En vindrien moltes més a partir d’aquí, fins i tot en aquella platja de Calella. I vinga pics, i rutes i campaments, i travesses i aventures diverses. Sempre en contacte amb la natura. La primera marató, d’estranquis, i tot el que vindria després.

Malgrat ser persona de poques paraules has estat atent i carinyós, t’ha agradat el contacte amb la gent. Sempre intentaves treure el cap a les celebracions familiars. Ens transmeties optimisme i ens encomanaves entusiasme.
T’has esforçat al màxim, tant en la feina com en les teves aficions. El teu esperit de superació t’ha portat a plantejar-te nous reptes: has tingut una vida plena i rica.

Has mort fent el que t’agradava i ens hagués agradat poder-te felicitar un cop més. El que ara hem de fer nosaltres és seguir endavant, sentint-te a prop i tenint-te present.
T’hem estimat, t’estimem i mai t’oblidarem. 5 agost 2005.
FAMILIA BOSCH
Llegeix: Josep M Simó

Per a Pau Barrios i Xavier Teixidó
Les roques no gens fàcils del Pilier d’Angle ja quedaven enrere. Era tard, però enmig de la tempesta, en obrir-se de tant en tant les boires, es retallava la sinuosa aresta blanca que els portava directes al cim del Mont Blanc de Courmayeur. El camí era aquell, fàcil i excitant…

El pes de les motxilles, ni el notaven: “Amunt!” era el seu crit entre les volves de neu que queien de forma continuada. El seu cor bategava amb força, tots els seus sentits estaven atents i en aquell moment tota la dimensió de l’alpinisme convergia en aquells dos puntets.

En aquell instant van ser l’escalfor humana més enlairada d’Europa, estaven a la ratlla de 4.700 metres.
I eren allà dalt en aquell fil d’aresta purísima quan a Courmayeur i a Chamonix ja s’havien començat a obrir els llums de les botigues, els carrers, els hotels i els bars… Els turistes es queixaven del mal temps. La gent de muntanya malvivia entre els càmpings i davant d’alguna gerra de cervesa, potser en aquell bar dels esports de Chamonix…

Potser en aquell bar deixaven anar per l’espai les seves il·lusions i les futures escalades tot esperant el bon temps…
I mentrestant, aquella nit, allà, lluny, l’escalfor que desprenien els puntets augmentava per moments. El seu cos era una màquina imparable: “Amunt!”.

La seva voluntat de seguir i seguir estava per sobre del fred, de la neu i del vent que els embolcallava. Aquell vespre arribaven al cim! I un cop a dalt, encara que fos tard: cap problema! Es deixarien portar avall per l’aresta de les Bosses cap al Dome de Gouter, i si era necessari pararien un moment al refugi Vallot a recuperar-se…

En arribar al cim del Mont Blanc de Courmayeur (4.748 metres) el seu cor va esclatar de joia. Ja tot era igual: havien fet el cim! Havien resseguit pas a pas una de les arestes més impressionants de la terra: L’aresta integral de Peuterey. Van dubtar entre seguir amb la tempesta cap al cim del Mont Blanc superior (4.807 metres) o desviar-se avall cap a la zona dels Tournettes, on al fons hi ha el refugi italià de Quintino Sella.

Sembla probable que van escollir aquesta ruta, que els portava directament avall, ja que la tempesta estava desfermada i era quasi de nit…I així va ser, va ser així fins que, de cop, d’una manera imperceptible… com en un somni, es van veure transportats entre la neu.

I per la seva ment només van passar llums de cims, cels plens de paisatges, roques sublims, companys de cordada, germans, amics, el paisatge esplendorós dels Alps i totes les muntanyes de la seva vida, les de casa nostra, les de l’Àfrica que havien visitat, les de Sudamèrica… i tot es va confondre per uns moments entre els espetecs del correfoc de Manresa i els ulls immensos d’aquell negret africà que van conèixer aquell dia a Namíbia.

I després d’aquell gran soroll que va fer trontollar totes les vessants de la gran muntanya va venir el silenci immaculat. L’espai i el temps es van aturar.
En algun lloc de muntanya, a qualsevol part del món, les banderoles d’oració, els cavalls al vent, van tremolar amb una força especial i a dins els cors de la gent de muntanya que els coneixíem vam sentir com una sageta clavada.

I als nostres ulls però, ara mateix, torna la calma, la suavitat i la tendresa. Resten encara més arestes, més cims, més espais de colors indefinits per descobrir…
FEEC (Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya)
Llegeix: Jordi Camprubí

PADRINS I AMICS DE CAN VIRANES
Els padrins i el grup d’amics de Viranes que havíem passat tants bons moments amb el Pau i el Guillem t’oferim aquest escrit.
Ja saps prou bé que quan un bosc de pins es crema , les pinyes s’obren i deixen al descobert petites llavors per tal de garantir el futur del bosc en el moment de la seva mort.

De la mateixa manera la nostra mort i la mort prematura dels que estan aprop nostre assoleixen propietats similars a les llavors del bosc: cauen en el terra erm, calcinat, fumejant sense cap motiu evident.

Tot i així encara que ens passi desapercebut, de la mateixa mor pot brotar, com per un condicionant genètic, un bri silenciós i subtil que esdevindrà en el temps un frondós arbre. A la seva manera, com en la resta de la natura, la mort ens ensenya allò que estem disposats a aprendre.

El teu record ha arrelat en nosaltres.
Llegeix: Eva Subirana